29/4/10

Humor al límit

En primer lloc vull demanar disculpes als fidels visitants d'aquest bloc perque darrerament no he tingut gaire temps per contestar els vostres comentaris. A veure si ho arreglem. No és que el què pugui dir jo sigui massa interessant, però és una qüestió de bona educació...

En primer lugar quiero pedir disculpas a los fieles visitantes de este blog porque últimamente no he tenido mucho tiempo para contestar vuestros comentarios. A ver si lo arreglamos. No es que lo que pueda decir yo sea demasiado interesante, pero es una cuestión de buena educación...

I ara anem al gra / Y ahora, al grano:


Els límits, ah els límits...
El límit de l'humor és una cosa de la qual es parla molt. En canvi dels límits de la estupidesa humana, dels límits de la poca-vergonya, dels límits de la paciència, dels límits de la solidaritat, dels límits de l'amor, dels límits de la reflexió... poc s'en sent a dir. D'entrada sembla que les coses bones no han de tenir límit (l'amor, el pensament, la solidaritat...) i les coses no tan bones sí han de tenir un límit (la corrupció, la por, la impunitat...) i hi ha coses que tenen límit i qui sap si n'haurien de tenir (la paciència, l'esforç...) i coses que no tenen límit t'hi posis com t'hi posis (l'estupidesa, l'avarícia, l'ambició). I hi ha l'humor. L'humor és una cosa -d'entrada- bona, sana, agradable, divertida. Aleshores, perquè cal marcar-ne els límits? Perquè hi ha tan d'interès a saber on són els límits de l'humor? A qui interessa lligar curt l'humor? Per a mi, l''humor és una eina per pensar i fer pensar; una manera de poder reflexionar sobre el que passa. Per tant, que algú suggereixi que cal posar límits al coneixement, a la reflexió i al pensament em sembla una solemne bestiesa.

Darrerament, això dels límits ha tornat a sonar. Carlos Brito m'ha posat al dia d'aquesta polèmica: A França, el President de Radio France, arran d'uns acudits d'un humorista de la seva emissora sobre el ministre Eric Besson es demanava en un article publicat a Le Monde sobre els límits de l'humor. Bé, de fet, no es demanava sobre els límits si no que els marcava clarament. Us deixo el text de Jean-Luc Hees aquí dessota, i algunes de les respostes que va provocar, entre elles, una resposta gràfica de Carlos Brito, Vicepresident de FECO. El principal punt conflictiu d'aquesta polèmica parisenca és que segons Hees, la caricatura no hauria de poder ridiculitzar defectes físics... però aleshores haurem de dibuixar els calbs amb pél, els lletjos guapos, els baixos alts?


Però encara hi ha hagut més soroll provocat per humoristes:la setmana passada el web Riposte-catholique.fr va encetar una campanya perquè la publicació infantil Mon Quotidien despatxés el dibuixant Berth. Berth fa ninots per la quitxalla a Mon Quotidien, però també fa sàtira gruixuda a altres publicacions, com Siné Hebdo, o al seu propi blog. De moment, Berth conserva el seu lloc de treball, i els seus companys han creat un blog per respondre als integristes catòlics a base de dibuixos...

També el dibuixant suís Mix&Remix ha vist com els dibuixos que s'havien d'emetre a la televisió suissa sobre capellans i pederàstia eren censurats, segons informa el diari Le Matin.ch. En la web del programa Infrarouges, hi trobem alguns dels dibuixos... però no tots!

Però no tot s'acaba amb la religió. El dibuixant americà Mark Fiore ha guanyat el premi Pulitzer pel què fa a caricatura d'enguany. La novetat consisteix en que és el primer dibuixant que guanya el Pulitzer per fer vinyetes animades a la web d'un diari en comptes de la tradicional caricatura en la edició de paper. Fiore, però, ha patit una altra censura, tecnològica per part d'Apple: a principi d'any volia posar al mercat una aplicació per iPhone en la que es podien veure les seves caricatures en el telèfon mòbil. Apple no va acceptar l'aplicació perquè el treball de Fiore "ridiculitza figures públiques". Un altre tipus d'integrisme, no menys perillós. Ah, això sí. Pocs dies després del Pulitzer, sembla que s'ho han repensat... en aquest cas sí que podem dir que el caricaturista serveix per treure la màscara al poder, fins i tot sense haver de dibuixar!


Els límits, dèiem... i posar límits a la censura, quan?




Los límites, ah los límites ...
El límite del humor es algo de lo que se habla mucho. En cambio los límites de la estupidez humana, los límites de la sinvergüenza, los límites de la paciencia, los límites de la solidaridad, los límites del amor, los límites de la reflexión ... poco se oye al respecto. De entrada parece que las cosas buenas no deben tener límite (el amor, el pensamiento, la solidaridad ...) y las cosas no tan buenas sí deben tener un límite (la corrupción, el miedo, la impunidad .. .) y hay cosas que tienen límite y quién sabe si deberían tenerlo (la paciencia, el esfuerzo ...) y cosas que no tienen límite te pongas como te pongas (la estupidez, la la avaricia, la ambición). Y está el humor. El humor es una cosa -de entrada- buena, sana, agradable, divertida. Entonces, porque hay que marcarlo dentro de unos límites? Porque hay tanto de interés en saber dónde están los límites del humor? A quién interesa atar corto el humor? Para mí, el humor es una herramienta para pensar y hacer pensar, una manera de poder reflexionar sobre lo que pasa. Por lo tanto, que alguien sugiera que hay que poner límites al conocimiento, la reflexión y el pensamiento me parece una solemne tontería.

Últimamente, esto de los límites ha vuelto a sonar. Brto me ha puesto al día de esta polémica: En Francia, el Presidente de Radio France, a raíz de unos chistes de un humorista de su emisora sobre el ministro Eric Besson se preguntaba en un artículo publicado en Le Monde sobre los límites del humor. Bueno, en ralidad, no se preguntaba sobre los límites sino que los marcaba claramente. Os dejo el texto de Jean-Luc Hees aquí debajo, y algunas de las respuestas que provocó, entre ellas, una respuesta gráfica de Carlos Brito, Vicepresidente de FECO. El principal punto de esta polémica parisina es que según Hees la caricatura no debería poder ridiculizar defectos físicos ... pero entonces tendremos que dibujar los calvos con pelo, los feos guapos, los bajos altos?


Pero aún ha habido más ruido provocado por humoristas: la semana pasada la web Riposte-catholique.fr inició una campaña para que la publicación infantil Mon Quotidien se deshiciera del dibujante Berth. Berth hace dibujos para los niños en Mon Quotidien, pero también hace sátira gruesa en otras publicaciones, como Siné Hebdo, o su propio blog. De momento, Berth conserva su puesto de trabajo, y sus compañeros han creado un blog para responder a los integristas católicos a base de dibujos ...


También el dibujante suizo Mix&Remix ha visto como los dibujos que tenían que aparecer en la televisión suiza sobre curas y pederastia eran censurados, según informa el diario Le Matin.ch. En la web del programa Infrarouges, encontramos algunos de los dibujos ... pero no todos!

Pero no todo acaba con la religión. El dibujante americano Mark Fiore ha ganado el premio Pulitzer de caricatura de este año. La novedad consiste en que es el primer dibujante que gana el Pulitzer por hacer viñetas animadas en la web de un diario en vez de la tradicional caricatura en la edición de papel. Fiore, sin embargo, ha sufrido otra censura, tecnológica, por parte de Apple: a principios de año quería poner en el mercado una aplicación para iPhone en la que se podían ver sus caricaturas en el teléfono móvil. Apple no aceptó la aplicación porque el trabajo de Fiore "ridiculiza figuras públicas". Otro tipo de integrismo, no menos peligroso. Ah, eso sí. Pocos días después del Pulitzer, parece que se lo han pensado mejor... en este caso sí podemos decir que el caricaturista sirve para quitar la máscara al poder, ¡aún sin tener que dibujar!


Los límites, decíamos ... y poner límites a la censura, cuando?

2 comentaris:

rsm ha dit...

De cap manera has de demanar disculpes per res. El teu bloc no té cap obligació cap a ningú. Jo només et puc donar les gràcies per mantenir-lo.
De fet, encara no sé com pots fer tanta feina i mantenir aquest bloc. Salut.

kap ha dit...

Sí, sí que he dedemanar disculpes perquè si algú et demana alguna cosa, cal contestar. Però vaja, ni jo sé encara com m'ho faig...