3/11/09

Olaf Gulbransson




Fa alguns dies un il·lustre visitant d'aquest bloc esmentà en un dels comentaris l'Olaf Gulbransson. No em puc estar, si m'ho permeteu, de parlar-ne una mica, ja que és un dels artistes que al tombant del segle XIX va revolucionar el món del dibuix satíric.

Gulbransson, va nèixer a Oslo el 1873 i abans de complir els vint anys ja dibuixava per a diverses revistes noruegues. Va traslladar-se a Paris, un imant per als artistes del moment. Allà estudia a l'Académie Colarossi, i de ben segur entra en contacte amb la premsa satírica francesa, la més avançada del moment; recordem que l'abril de 1901 surt als quioscs l'històrica L'Assiette au Beurre. El 1902 es va traslladar a Alemanya per treballar per a la revista satírica Simplicissimus a Munic requerit pel seu editor Albert Langen. Atenció, la col·lecció complerta del Simplicissimus, del 1896 al 1944 és completament digitalitzada i accessible a través de la web! Quina meravella l'internet!

El primer llibre de caricatures de Gulbransson, 24 Karikaturer, es publicà el 1901 a Oslo, amb una marcada influència dels dibuixants satírics francesos (sobretot Daumier i Gavarni), i el 1905 ja a Alemanya publicà Berühmte Zeitgenossen 31 retrats de gent de la cultureta, ja en un estil sintètic completament innovador, comparat amb l'estil de dibuixar caricatures que s'estilava en aquella època. Juntament amb el britànic Max Beerbhom, el francès Sem i el nostre Lluís Bagaria, van esbotzar les convencions gràfiques en el dibuix satíric del segle XIX i obren les portes a la llibertat estètica amb la qual s'aborda la caricatura des de la primera dècada del segle XX. Gulbransson destacà per despullar completament la línia del traç, i incorpora l'estil decoratiu a la imatge caricatural, superant el realisme macrocefàlic.

El 1929 va esdevenir professor a l'Acadèmia d'Art a Munic. El 1933 l'Acadèmia d'Art de Berlín va organitzar una exposició especial per celebrar el seu 60 aniversari però fou clausurada pel partit nazi dos dies desprès. Publicà un seguit de llibres de dibuixos Aus meiner Schublade (1912), Es war einmal (1934), Sprüche und Wahrheiten (1939), Lieber Olaf! Liebe Franziska! (1950), la majoria reeditats anys desprès. La seva tercera dona Dagny Björnson Gulbransson és l'autora del llibre biogràfic Das Olaf Gulbransson Buch (1977), i hi ha d'altres llibres recopilatoris dels seus dibuixos, com 50 Jahre Humor (1955) o Olaf Gulbransson. Werke und Dokumente (1980), que tambè recull l'obra pictòrica a la qual es dedicà els darrers anys de la seva vida.

Un petit i interessant museu a Tegernsee, un bellissim enclavament a 50 quilòmetres de Munic on residí els darrers anys, l'Olaf Gulbransson Museum, recull el seu llegat i s'hi pot veure una exposició permanent sobre la seva vida i obra, a més de mostrar d'altres exposicions de dibuix satíric (tenen un fons important de litografies de Daumier).


24 Karikaturer









Berühmte Zeitgenossen









Hace algunos días, un ilustre visitante de este blog mencionó en uno de los comentarios a Olaf Gulbransson. No puedo resistirme, si me lo permitís, de hablar un poco, ya que es uno de los artistas que a finales del siglo XIX revolucionó el mundo del dibujo satírico.

Gulbransson, nació en Oslo en 1873 y antes de cumplir los veinte años ya dibujaba para varias revistas noruegas. Se trasladó a Paris, un imán para los artistas del momento. Allí estudia en la Académie Colarossi, y seguro entra en contacto con la prensa satírica francesa, la más avanzada del momento, recordamos que en abril de 1901 sale a los quioscos la histórica L'Assiette au Beurre. En 1902 se trasladó a Alemania para trabajar para la revista satírica Simplicissimus en Munich requerido por su editor Albert Langen. Atención, ¡la colección completa del Simplicissimus, de 1896 a 1944 es completamente digitalizada y accesible a través de la web! ¡Qué maravilla el internet!

El primer libro de caricaturas de Gulbransson,
24 Karikaturen, se publicó en 1901 en Oslo, con una marcada influencia de los dibujantes satíricos franceses (sobre todo Daumier y Gavarni), y en 1905 ya en Alemania publicó Berühmte Zeitgenossen, 31 retratos de prohombres de la cultura, ya en un estilo sintético completamente innovador, comparado con el estilo de dibujar caricaturas que se estilaba en aquella época. Junto con el británico Max Beerbhom, el francés Sem y nuestro Lluís Bagaria, reventaron las convenciones gráficas en el dibujo satírico del siglo XIX y abren las puertas a la libertad estética con la que se aborda la caricatura desde la primera década del siglo XX. Gulbransson destacó por desnudar completamente la línea e incorporar el estilo decorativo en la imagen caricaturesca, superando el realismo macrocefálico imperante.

En 1929 fue nombrado profesor en la Academia de Arte en Múnich. En 1933 la Academia de Arte de Berlín organizó una exposición especial para celebrar su 60 aniversario, pero fue clausurada por el partido nazi dos días después. Publicó una serie de libros de dibujos
Aus meiner Schublade (1912), Es war einmal (1934), Sprüche und Wahrheiten (1939), Lieber Olaf! Liebe Franziska! (1950), la mayoría reeditados años después. Su tercera mujer Dagny Björnson Gulbransson es la autora del libro biográfico Das Olaf Gulbransson Buch (1977), y hay otros libros recopilatorios de sus dibujos, como 50 Jahre Humor (1955) o Olaf Gulbransson. Werke und Dokumente (1980), que también recoge la obra pictórica en la que se dedicó los últimos años de su vida.

Un pequeño e interesante museo en Tegernsee, un bellísimo enclave a 50 kilómetros de Munich donde residió los últimos años,
Olaf Gulbransson Museum, recoge su legado y se puede ver una exposición permanente sobre su vida y obra, además de mostrar otras exposiciones de dibujo satírico (tienen un fondo importante de litografías de Daumier).






10 comentaris:

rsm ha dit...

Una altra mostra d'erudició humorística. Mil gràcies.
Aquest museu és un model pel que hauria de ser per tants i tants dibuixants de casa nostra. Salut.

TURCIOS. ha dit...

mi querido kap. mil gracias por tenernos al día con la historia de la cariktura. preciosas imágenes. abrazo!

Sergi ha dit...

Magnifica informacio...ja saps que gracias a tu el meu coneixement del humor grafic s'amplia!!!
Per cert...a Cornella la cosa va estar un xic aburrida,espero que l'any vinent s'animi algo mes.

kap ha dit...

R: Erudició cap, pobre de mi. Únicament el goig de compartir les coses que em fan gaudir. I sí que el Museu és un exemple... Perquè és un museu petitissim, però amb una clara filosofia del què han de fer i com ho han de fer. És clar que a Alemanya, Gulbransson i el Simplicissimus són una veritable institució...

Turcios: Lo dicho, me encanta compartir el placer de tener ante los ojos un buen dibujo... Gracias por acompañarme.

Sergi: Ja fa algun any que pel què sigui no hi passo per Cornellà, però això s'ha de sol·lucionar. A veure si l'any que ve ens hi trobem...

lluki ha dit...

Realment és un plaer obrir el teu blog cada dia. Comencem amb un altre "humor" i una mica més savis!
Felicitats!

Manel ha dit...

Impressionant! Fa venir ganes d'aprendre alemany i tot! Si finalment aconsegueixo alguna d'aquestes coses via internet, te'n dec una!

(I sí no, també)

Gràcies!

Aleix Saló ha dit...

Com som de necessaries les divulgacions (com la que ens has regalat avui) sobre la història de la vinyeta, i del dibuix en general.

Et demostren que molts dels estils que donavem per recents, originals o únics ja havien estat traçats dècades abans.

Sense comptar amb que és de justícia recordar i homenatjar als que han obert nous camins estètics.

Em sumo a la claca: GRÀCIES KAP!

kap ha dit...

Lluki: Merci, de debó

Manel: Les gràcies te les he de donar jo a tu, que m'has donat una excusa per despertar els llibres del seu son al prestatge... La majoria no són especialment difícils de trobar, i fins i tot el Museu Gulbransson té una botigueta on en venen (quan jo els hi vaig comprar unes coses per correu electrónic, ja fa uns anys, es devien quedar tan sorpresos de tenir un comprador d'un racó de món com Catalunya que em van regalar una reedició petitona del Berühmte Zeitgenossen i tot de butlletins del museu...)

Aleix: Sí, sí, s'ha de conèixer les arrels i reivindicar que no hem inventat la sopa d'all.
I el goig és meu de descobrir tot de gent que xala amb les mateixes coses que jo. Em feu sentir que la feina de recerca, de recopilació i divulgació (que no és una feina, és un plaer) val la pena.

ran ha dit...

Uah, quin tio més bo, rédéu

An ha dit...

Brillante, en alguna de sus obrar me recuerda un poco a Castelao. Saúdos e apertas