Humor Supergràfic / Humor Supergráfico

Els visitants habituals d'aquestes contrades em sembla que tenen ben clar de què va això de l'humor gràfic. Assajar una definició és una cabriola difícil. Vull dir, difícil de fer sense trencar-s'hi alguna cosa, ja que poca cosa hi ha més refractària a encabir-se dins d'una definició que tot això que s'aixopluga sota el paraigües de l'humor. Ivan Tubau apunta una definició al seu llibre El humor gráfico en la prensa del franquismo (Barcelona: Mitre, 1987) que eximeix l’acudit de la necessitat de fer riure, doncs diu que l’acudit gràfic “es un juego con ideas expresado mediante dibujos, con o sin la ayuda de palabras”. Anys abans, Junceda en el seu Assaig sobre l’humorisme gràfic (Barcelona: Institut Català de les Arts del Llibre, 1936), certifica la proximitat entre els humoristes gràfics i els poetes; el dibuixant Màximo qualifica l’humor gràfic de gènere literari; Perich considera el gènere com un mitjà que li permet expressar un seguit de missatges o idees; i Mingote considera la vinyeta d’actualitat més propera al document que a l’obra d’art.
La intenció de l'humor gràfic és aportar una reflexió desenfadada, una visió crítica o satírica –a voltes tendre, d'altres ferotge– de la realitat. El llenguatge gràfic fa més potent el missatge que es vol transmetre, ja que la metàfora visual, l'alegoría, la metonímia gràfica o els doble sentits que ha d'acabar desllorigant el lector (la feina de l'humorista l'ha de completar el lector amb la seva interpretació i comprensió), doten de profunditat intel.lectual l'acudit El missatge icònic i el missatge literari no només se sumen, si no que es multipliquen.

Tota aquesta disquisició, per acabar a venir a dir que la majoria d'acudits, independentment de les abismals diferències en estil, qualitat i intenció, la majoria de l'humor gràfic que es fa i s'ha fet al món, utilitza els mateixos paràmetres gràfics. Vull dir que per fer humor gràfic, la part "gràfica" es mou per un camí (o autopista) molt marcada; pocs professionals de l'humor fan servir iconografies completament allunyades del llenguatge que s'ha emprat tradicionalment per a l'humor gràfic. És clar que quan algun humorista fa servir llenguatges artístics per fer humor, ningú li fa cas, i en canvi, quan algun artista fa servir l'humor com a llenguatge de les seves creacions, tothom bada la boca...

Però bé, anem al gra. Tenim clar que dels dibuixets i acudits que fan servir el llenguatge icònic tradicional (el món dels ninots, dels personatges caricaturescos del dibuix exagerat o sintetitzat), son el que anomenem humor gràfic. Després hi ha una sèrie d'obres satíriques i humorístiques que utilitzen el propi grafisme com a material per fabricar l'humor. Per tant, quan determinats elements gràfics passen a convertir-se en part fonamental de l'obra humorística, crec que podem parlar d'humor supergràfic. És una paraula que m'acabo d'inventar i que fa molta patxoca, oi?

El camp de l'humor supergràfic és vast, vastíssim. I inexplorat. Un dels recursos més utilitzats és la manipulació de logos ja existents per crear un efecte humorístic. Els logotips de les grans marques estan tan arrelats al nostre subconscient, que som capaços de detectar aquestes modificacions i interpretar-ne el significat satíric. La majoria de revistes d'humor han practicat en alguna secció la incorporació d'aquest recurs, (ho he vist al Mad, a Por Favor, a El Jueves, i també ho féiem –sobretot ho feia en Néstor– a El Burladero) però encara no conec cap humorista que s'hi hagi especialitzat i s'hi dediqui sistemàticament.

Una de les obres paradigmàtiques del què jo considero humor supergràfic, son les obres de Ziraldo aplegades en diversos volums: Marcas nada patentes, My friend Groucho and other marks, Trademarks... En aquestes obres, que son definicions o caricatures a partir d'elements tipogràfics, els símbols gràfics, lleugerament modificats prenen un nou sentit, obert a noves interpretacions, on hi reconeixem conceptes i personatges.

Una utilització similar del símbol gràfic com a material humorístic a partir de diverses modificacions, és el que trobem a "Vida sexual insana", l'epíleg del llibre La Perichistoria, de Jaume Perich (Punch, 1975). Aquí, els símbols masculí i femení son manipulats per tal d'aconseguir efectes humorístics devastadors. Perich, però, integra el tractament dels símbols en un dibuix amb un ninotet, per tal d'apropar-se a l'estil de l'acudit tradicional.

Un altre cas evident d'humor supergràfic podria ser el que Roger Price va batejar amb el nom de Droodles. Es tracta de petits dibuixos sense ordre ni concert aparent –gargots, ratlles, punts i línies–, que prenen sentit quan hom en coneix el títol. Aquí, l'efecte humorístic va completament lligat a la distància entre el dibuix sense sentit i la seva significació, pel que el concepte d'humor supergràfic hi encaixa perfectament. Price va arribar a dibuixar amb un "droodle" la coberta del disc de Frank Zappa Ship Arriving Too Late to Save a Drowning Witch (1982). Un recull ben interessant d'aquests dibuixos (per dir-ne d'alguna manera) apareix al Droodles: The Classic Collection (Tallfellow press, 2000), i val a dir que al nostre país, en Manel Fontdevila afrontà a base d'enginyosos "droodles" la seva pàgina en el número de la revista El Jueves dedicat a fer caricatures de Mahoma.

A l'antítesi d'aquesta manera de fer humor, però també en el grup dels supergràfics, hi poso les Frases al cuadrado de Marín Favelis. L'humor de Favelis, habitualment juga amb els girs del llenguatge, i el grafisme és un suport estètic moltes vegades gratuït. En les frases al cuadrado, ja elimina completament els ninotets (tornem a Perich, ja que ell feia el mateix amb els seus aforismes d'Autopista, Nacional II o Notícias del Quinto Canal). Favelis, però no vol renunciar al grafisme i dota les frases d'una estructura visual. Les paraules s'estrenyen o s'allarguen per encabir-se dins d'una forma concreta, que és tan gratuïta com si hi hagués dibuixat un personatge que la recita, però que dota el conjunt d'una intenció d'encabir-se en un gènere on allò icònic i visual tè importància. No podem parlar d'humor gràfic, per tant deu ser humor supergràfic.

Un altre cas podrien ser les caricatures de Noma Bar. El llibre Guess Who (MBP, 2007) n'aplega un bon recull. El sistema per fabricar-les ve a ser fer amb elements tipogràfics el mateix que Hanoch Piven fa amb objectes. El resultat és interessant, ja que els recursos gràfics utilitzats com a eina per fer cognoscible un personatge, sumen el seu significat a la imatge, a banda d'aportar una refinada estètica a les icones resultants.

Finalment, apuntar que molts dels que fem humor gràfic utilitzem sovint recursos supergràfics per confegir els nostres acudits. Una de les grans armes del dibuix satíric és aquesta capacitat de transgressió en el missatge, però també en l'estètica. Saltar-se les convencions gràfiques per tal d'aconseguir efectes humorístics és el nostre pa de cada dia.Però encara són pocs els que practiquen l'humor supergràfic de forma deliberada i sistemàtica. Tot arribarà.

©Ziraldo


©Jaume Perich


©Roger Price


©Martín Favelis


©Noma Baar


Los visitantes habituales de estos lares me parece que tienen bien claro de qué va esto del humor gráfico. Ensayar una definición es una pirueta difícil. Quiero decir, difícil de hacer sin romperse algo, ya que poca cosa hay más reticente a acomodarse dentro de una definición que todo eso que encontramos bajo el paraguas del humor. Ivan Tubau apunta una definición en su libro El humor gráfico en la prensa del franquismo (Barcelona: Mitre, 1987) que exime al chiste de la necesidad de hacer reír, pues dice que el chiste gráfico "es un juego con ideas expresado mediante dibujos, con o sin la ayuda de palabras ". Años antes, Junceda en su Assaig sobre l'humorisme gràfic (Barcelona: Institut Català de les Arts del Llibre, 1936), certifica la proximidad entre los humoristas gráficos y los poetas; el dibujante Máximo califica el humor gráfico de género literario; Perich considera el género como un medio que le permite expresar una serie de mensajes o ideas, y Mingote considera la viñeta de actualidad más cercana al documento que obra de arte.
La intención del humor gráfico es aportar una reflexión desenfadada, una visión crítica o satírica –a veces tierno, otras feroz– de la realidad. El lenguaje gráfico hace más potente el mensaje que se quiere transmitir, ya que la metáfora visual, la alegoría, la metonimia gráfica o los doble sentidos que el lector debe terminar resolviendo (el trabajo del humorista debe completarlo el lector con su interpretación y comprensión), dotan de profundidad intelectual al chiste. El mensaje icónico y el mensaje literario no sólo se suman, sino que multiplican sus efectos.

Toda esta disquisición, para venir a decir que la mayoría de chistes –independientemente de las abismales diferencias en estilo, calidad e intención–, la mayoría del humor gráfico que se hace y se ha hecho en el mundo, utiliza los mismos parámetros gráficos. Quiero decir que para hacer humor gráfico, la parte "gráfica" se mueve por un camino (o autopista) muy marcada; pocos dibujantes de humor utilizan iconografías completamente alejadas del lenguaje que se ha utilizado tradicionalmente para el humor gráfico. Claro que cuando algún humorista utiliza lenguajes artísticos para hacer humor, nadie le hace caso, y en cambio, cuando algún artista utiliza el humor como herramienta en sus creaciones, la crítica aplaude...

Pero bien, vayamos al grano. Tenemos claro que los dibujitos y chistes que utilizan el lenguaje icónico tradicional (el mundo de los garabatos, los personajes caricaturescos del dibujo exagerado o sintetizado), son lo que llamamos humor gráfico. Después hay una serie de obras satíricas y humorísticas que utilizan el propio grafismo como material para fabricar el humor. Por tanto, cuando determinados elementos gráficos pasan a convertirse en parte fundamental de la obra humorística, creo que podemos hablar de humor supergráfico. Es una palabra que me acabo de inventar y que suena bien, ¿verdad?

El campo del humor supergráfico es vasto, vastísimo. E inexplorado. Uno de los recursos más utilizados es la manipulación de logos ya existentes para crear un efecto humorístico. Los logotipos de las grandes marcas están tan arraigados en nuestro subconsciente, que somos capaces de detectar estas modificaciones e interpretar su significado satírico. La mayoría de revistas de humor han practicado en alguna sección la incorporación de este recurso, (lo he visto en Mad, en Por Favor, en El Jueves, y también lo hacíamos –sobre todo, Néstor era elq ue lo hacía– en El Burladero) pero aún no conozco ningún humorista que se haya especializado y se dedique a esto sistemáticamente.

Una de las obras paradigmáticas de lo que yo considero humor supergráfico, son las obras de Ziraldo reunidas en varios volúmenes: Marcas nada patentes, My friend Groucho and other marks, Trademarks ...
En estas obras, que son definiciones o caricaturas a partir de elementos tipográficos, los símbolos, ligeramente modificados toman un nuevo sentido, abierto a nuevas interpretaciones, donde reconocemos fácilemente conceptos y personajes. Ziraldo realiza hallazgos sorprendentes y finísimos.

Una utilización similar del símbolo gráfico como material humorístico a partir de diversas modificaciones, es el que encontramos en "Vida sexual insana", el epílogo del libro La Perichistoria, de Jaume Perich (Punch, 1975). Aquí, los símbolos masculino y femenino son manipulados para lograr efectos humorísticos devastadores. Perich, sin embargo, integra el tratamiento de los símbolos en un dibujo con un muñequitos para acercarse a el estilo del chiste tradicional.

Otro caso evidente de humor supergráfico podría ser lo que Roger Price bautizó con el nombre de Droodles. Se trata de pequeños dibujos sin orden ni concierto aparente –garabatos, rayas, puntos y líneas–, que toman sentido cuando se conoce el título. Aquí, el efecto humorístico va completamente ligado a la distancia entre el dibujo sin sentido y su significación, por lo que el concepto de humor supergráfico encaja perfectamente para englogar esta manera de hacer humor. Price llegó a dibujar con un "droodle" la cubierta del disco de Frank Zappa Ship Arriving Too Late to Save a Drowning Witch (1982). Una recopilación muy interesante de estos dibujos (por lamarlos de alguna manera) aparece en el libro Droodles: The Classic Collection (Tallfellow press, 2000), y vale decir que en nuestro país, Manel Fontdevila afrontó a base de ingeniosos "droodles" su página en el número de la revista El Jueves dedicado a hacer caricaturas de Mahoma.

En la antítesis de esta manera de hacer humor, pero también en el grupo de los supergráficos, pongo las Frases al cuadrado de Marín Favelis. El humor de Favelis, habitualmente juega con los giros del lenguaje y el grafismo es un soporte estético muchas veces gratuito. En las frases al cuadrado, ya eliminar completamente los muñequitos (volvemos a Perich, ya que él hacía lo mismo con sus aforismos de Autopista, Nacional II o Notícias del Quinto Canal), aunque no quiere renunciar al grafismo y dota las frases de una estructura visual. Las palabras se aprietan o se alargan para estructurarse en una forma concreta (cuadrada), que es tan gratuita como si hubiera dibujado un personaje que la recita, pero que dota al conjunto de una intención de mantenerse en un género donde lo icónico y visual tiene importancia. No podemos hablar de humor gráfico, por lo tanto debe ser humor supergráfico. ¿No?

Otro caso podrían ser las caricaturas de Noma Bar. El libro Guess Who (MBP, 2007) recoge una buena muestra. Su sistema para fabricarlas consiste en hacer con elementos tipográficos lo mismo que Hanoch Piven hace en sus caricaturas con objetos variados. El resultado es de lo más interesante, ya que los recursos gráficos utilizados como herramienta para hacer cognoscible un personaje, suman su significado a la imagen, aparte de aportar una refinada estética a los iconos resultantes.

Finalmente, apuntó que muchos de los que hacemos humor gráfico utilizamos a menudo recursos supergráficos para confeccionar nuestros chistes. Una de las grandes armas del dibujo satírico es esa capacidad de transgresión en el mensaje, pero también en la estética. Por lo tanto, el saltarse las convenciones gráficas para construír una imagen humorística es el nuesto pan de cada día. Pero aún son pocos los que practican el humor supergráfico de forma deliberada y sistemática. Todo llegará.

Comentaris

Unknown ha dit…
Molt bona explicació per els que començem com jo. Així també s'ajuda a no oblidar velles glories com Perich.Gracies.
Unknown ha dit…
Estic amb Jordi. M'agrada ademés això de l'humor supergràfic, encara que te l'hages inventat, descriu clarament el que vols dir. I els exemples que has pensjat, molt bons.
Ferran ha dit…
Ei Kap, tela vui el post! Ben fet, s’ha de generar discurs…i no hi ha Kap-tedràtic sense els seu terme “patentat”. Aquí van les meves observacions sobre l’asuntu.

Per ordre:

1.-Discrepo amb la definició del Tubau (és l’autor del llibre “Poesia Impura” que vaig comprar al ’98? No em va convèncer massa com no em convenç la seva definició d’humor gràfic): ¿com un acudit gràfic pot estar completament desvinculat de l’humor quan per acudit s’entén, en qualsevol de les seves acccepcions que o “és gracioso” o “mueve a risa”? crec que fa la definició d’una altra cosa que efectivament es troba a les vinyetes dels diaris i que –amb mal criteri segons el meu parer- es posa al sac d’humor gràfic. Potser li hauríem de dir d’una altra manera quan no conté humor? Opinió gràfica? Opinió a seques? I què fer si no hi ha opinió? És possible aquest últim supòsit?

2.- Un exemple “para mayor abundamiento” que té i no té a veure: Pintor: Al Held. Any: 1964. Títol:“The big N”: http://www.moma.org/images/collection/FullSizes/00123065.jpg Crec que ve a representar el tema del que parles en el camp de la pintura: ignoro si se li diu “superpintura” (terme també aplicable al Guernika?).

3.- A l’àmbit d’humor que descrius com a “supergràfic” en teoria no se li podria dir “Supragràfic” per analogía al comentari de Wittgenstein sobre el llenguatge (i d’això hi entenia): “no hay supralenguaje, no hay uno que pueda explicarlos a todos”.

4.- He trobat una pàgina web on el Sr. Profesor César Villegas, en un Seminario sobre Lengua y Sociedad a la UNIVERSIDAD PEDAGÓGICA EXPERIMENTAL LIBERTADOR (INSTITUTO PEDAGÓGICO DE CARACAS, SUBDIRECCIÓN DE INVESTIGACIÓN Y POSTGRADO) escriu, a l’analitzar un anunci publicitari, aquest comentari sobre el seu aspecte sintàctic: “Componente Sintáctico: Se trata de un supralenguaje icónico dentro del cual aparece el código verbal-impreso y el código gráfico diagramático. Existe una estrecha relación entre el mensaje lingüístico y la imagen, en la cual el receptor actúa como decodificador. En este tipo de publicidad, como bien afirma Ferraz (ob. cit.), el texto cumple una función de metalenguaje que produce un anclaje icónico y un anclaje iconográfico”. Això estaria molt pròxim al què tu dius però...no deia Wittegenstein que no hi ha suprallenguatge? Ho he tret d’aqui: http://martieducador.blogspot.com/2008/05/blog-post.html Li hauriem de dir “metallenguatge”? Crec que cal reclamar ja un codi universal d’utilització de prefixes...

5.- Diuen a www.heideggeriana.com : “Sería, por tanto, provechoso si desistiésemos de la costumbre de oír siempre tan sólo lo que ya entendemos. Esta proposición no va dirigida sólo a cada oyente; va dirigida más aún a aquel que intenta hablar del habla -sobre todo cuando ello tiene lugar con la sola intención de mostrar posibilidades que nos permiten estar atentos al habla y a nuestra relación con ella.

Pero esto mismo, el hacer una experiencia con el habla es algo distinto a la adquisición de conocimientos sobre el habla. Tales conocimientos la ciencia de las lenguas, la lingüística y la filosofía de los diversos idiomas, la psicología y la filosofía del lenguaje los pone a nuestra disposición hasta tal punto que vienen a ser inabarcables. Últimamente, la investigación científica y filosófica de las lenguas tiende, cada vez más resuelta, a la producción de lo que se llama «metalenguaje». La filosofía científica que persigue la producción de este «super-lenguaje» se entiende consecuentemente a sí misma como metalingüística. Esta expresión suena a metafísica pero no sólo suena como ella: es como ella; porque la metalingüística es la metafísica de la tecnificación universal de todas las lenguas en un solo y único instrumento operativo de información interplanetaria. Metalenguaje y satélites, metalinguística y tecnología espacial son lo Mismo.

Únic lloc on es parla d’un “superllenguatge” però a aquestes altures crec que els termes ja es confonen i cadascú tira cap a casa seva. Superllenguatge=metallenguatge=suprallenguatge=parallenguatges? Podria ser que tots parlin del mateix? A veure què és un metallenguatge?

6.-Metallenguatge (i, per analogia, metagrafisme? Potser no hi hauria diferència?): El Sr. Wikipedia diu: “En lógica y lingüística, un metalenguaje es un lenguaje usado para hacer referencia a otros lenguajes. Los modelos formales de sintaxis para la descripción de la gramática, como por ejemplo, la gramática generativa, son tipos de metalenguaje. En un aspecto más general, puede referirse a cualquier terminología o lenguaje usado para discutir acerca del mismo lenguaje - un texto sobre gramática, por ejemplo, o una discusión acerca del uso del lenguaje”. I Bertrand Russell afegeix: "cada lenguaje tiene una estructura propia respecto a la cual nada puede enunciarse en el propio lenguaje; pero puede haber otro lenguaje que trate de la estructura del primer lenguaje, no habiendo límites en esta jerarquía de lenguajes". L’humor Supergràfic és un metallenguatge? Sort que no em dedico a la teoria o ara hauria d’estar-m’hi una bona estona més.
7.- Crec que estaria bé revisar un llibre que es diu “Entender el cómic” o algo així (és absolutament magnífic, el vaig llegir fa temps) del llegendari Scott McCloud on tota aquesta àrea dels símbols, les lletres els logos etc…està força ben comentada en relació a la representació gràfica en general. Recordo que l’home marca un triangle que delimita el terreny de tota representació gràfica possible: a una punta hi ha una foto, a l’altra l’art abstracte i a l’altre les lletres i similars. Crec que el supergrafisme estaria prop d’una de les puntes.
8.- Ja ho veus, molt parlar per no dir res, ho sento per la pallissa nen, però tenia temps avui i el tema és interessant. Felicitats pel suc de coco que ens has regalat i per tenir un bon ídem!
Abraçades i gràcies per arribar fins aqui
Ran
PS: Atenció, pregunta: aquest acudit de quan jo dibuixava com un que dibuixa com tu es podria entendre que tira una mica del supergrafisme?: http://1.bp.blogspot.com/_862hgBeaqw4/SOPTSXWC_uI/AAAAAAAAArQ/uSfDbPhqhaw/s1600-h/10.03.08.JPG
jejeje, crec que t'ho pensaràs abans de tornar a batejar un tipus d'humor gràfic...t'exposes a haver d'empassar-te molt cortar y pegar...
Unknown ha dit…
Muy buen aporte amigo KAP!!!

Para leer más de una vez

Un gran abrazo
Nando
álvaronúñez ha dit…
¡Propongo a Kap para doctor honoris causa del humor!
Interesantísimo post que me ha regalado algún hallazgo como el de Norma Baar del que no tenía noticia. Hilando un poco muchas de estas obras me recuerdan al apoesía visual de Brossa y a la obra fotográfica de Chema Madoz en la que la intención de utilizar elementos gráficos y estereotipos buscan la sorpresa y la sonrisa, cuando no la reflexión.
Estupendo artículo: Enhorabuena!
Un abrazo.
Kap ha dit…
Merci, Jodri, es tracta d'agafar-se seriosament aixòd e fer broma...

Kikelin, m'alegra que ho trobis interessant.

Ran, això és el que volia, una mica de discussió. A veure si n'hi ha més que s'hi apunten. Responc sense massa temps.
La terminologia sempre ha sigut un problema en aquest nostre camp. Mentre els anglesos tenen clar de què parlen quan diuen cartoon, caricature, comic strip, etc, aquí hi ha un cert garbuix terminològic. Des que els francesos Michel Ragon i Jacques Sternberg van establir el terme "dessin d'humour" com a cosa diferenta a la "caricature" (entesa com a vinyeta, no pas com a retrat, que seria el "portrait chargé"), aquí hi ha un cert consens d'aplegar sota el concepte d'humor gràfic totes les manifestacions dibuixades amb missatge. És una vella discusió això de si l'acudit ha de fer gràcia o "mover risa" obligatòriament: el què fa el Roto fa riure? Certament, el títol d'opinió gràfica és més encertat per descriure la seva tasca. De tota menera, jo crec que l'humor és una eina que permet la transegressió. Per tant és més important utilitzar l'humor perque permet incorporar un surrealisme, una sorpresa, una cosa insòlita en un discurs lógic, més que no pas mour tansols cap a fer riure... hi ha teca per discutir...
A pesar del personatge (que no conec personalment), el treball de Tubau (sí, és el de Poesia Impura) sobre l'humor gràfic del Franquisme, és de les millors aproximacions a la nostra professió que s'han fet.
(2) Els ninotaires estem més limitats que els pintors. Necessitem que el missatge SEMPRE s'entengui, per tant, pocs s'allunyen massa de la realitat. Els pintors són més lliures en la part gráfica, per tant, tota pintura pot ser superpintura...
(3) La diferència entre suprallenguatge i suprahumor és que si bé el suprallenguatge (si existeix, segons Wittgenstein) vol ser un llenguatge que vol explicar el llenguatge, l'humor no vol explicar l'humor. l'humor vol explicar altres coses. Per tant un suprahumor seria un humor que volgués explicar l'humor, no?
(4) L'explicació del professor Villegas és molt propera al que jo vull esxplicar, tot i que ho fa de manera que sembla un embarbussament. Jo vaig donar moltes voltes abans de batejar l'humor supergràfic, descartant "humor supragràfic", "humor metagràfic", "humor icònic", "humor maxigràfic", "humor tipogràfic"... Certament, una homologació de prefixes ajudaria molt a clarificar un munt de coses!
(5 i 6) Interessant, però tingues en compte que la funciód e l'humor gràfic és precisament a aportar nous punts de vista, a donar sorpreses, a mostrar possibilitats noves... i no només respecte "al habla" sinó en relació a tot el món... Mentre els llenguatges han d'explicar alguna cosa, l'humor no ho ha de fer necessàriament. El metallenguate és un llenguatge que parla d'un llenguatge. El metallenguatge defineix un altre llenguatge, però l'humor no fenineix, si de cas suggereix... Per tant, metahumor seria fer humor sobre l'humor. En el metallenguatge, doncs, no importa el tractament gràfic (bàsic en el superhumor) i si el contingut o tema, que ha d'ésser el propi humor. Potser un dibuixant que es fa sortir a ell mateix a l'acudit, o les historietes on els personatges s'entrebanquen amb les línies que requadren la vinyeta, formarien part del metahumor. En canvi, l'humor super gràfic (no pas el super-humor) és un humor on el component gràfic és imprescindible per explicar les mateixes coses que explica l'humor amb un "grafisme habitual". Abans d'acudir a experts en filosofia o lingüistica, acudiria a experts en imatge. Per tant, rellegim el que ens diu Arnheim a "Arte y percepciñon visual" (Alianza Editorial, 1994), Edward Lucie Smith a "Visual Arts in the 20th Century" (Prentice Hall, 1996), Steven Heller i Ralph E. Shikes a "The Art of Satire" i el mateix Heller (que signa el pròkeg del llibre de caricatures de Noma Bar) a Graphic Design Reader (Allwoerth Press, 2002), on destaca de nou que és l'espectador o lector que ha de decodificar el missatge, i per tant hi te tanta responsabilitat com l'autor (ho diu en respecte al disseny gràfic, però crec que és aplicable a l'humor gràfic).
(7) No he llegit aquest llibre, però tal i com ho expliques, sembla ben bé això...
(8) D'això es tracta...
PS: En el cas de la vinyeta d'aquest tal Ran, el supergrafisme forma part del contingut de la vinyeta i n'és part essencial. Però no deixa de ser-ne una part. Així com el Perich acompanya els elements supergràfics d'un ninotet totalment gratuït, en aquesta vinyeta la cara del personatge i el què ens diu no son gratuïts sinó necessaris. Serà una vinyeta subsupergràfica?

Nando, ya es una gran tortura leerlo una vez... ¿estás seguro que hay que repetir la lectura?

Alvaro: Sí señor, Brosa y Madoz, dos personajes con una obra interesatisima y particular. Es lo que decía, si una rtista usa el humor, los resultados son espectaculares, si un humorista usa el arte... ¿a quién le importa?
Salú!
Ferran ha dit…
Eiii Kap!
Genial que puguem remoure una mica l’olla del debat, sempre se n’aprèn, i, només amb això, jo ja disfruto. Sóm-hi!
1) Com li hem de dir a tot això que surt als diaris dins de quatre línies? Si té acudit jo entenc que si, que se li pot dir “humor gràfic” sense problemes, però, i si no en té com el Roto? Clarament no li podem dir ”humorista gràfic” a l’antic Sr. Ops. Potser en aquest cas l’apel•latiu seria el de “pensament o reflexió gràfica” no sé…com més m’hi acosto més borrós tot. La maledicció del pensar… Estic d’acord amb que l’humor permet fàcilment la transgressió, i segons com t’ho miris és transgressor per si sol i tot, però discrepo amb que “Per tant és més important utilitzar l'humor perquè permet incorporar un surrealisme, una sorpresa, una cosa insòlita en un discurs lògic, més que no pas moure tan sols cap a fer riure...” no crec que l’humor per si sol sigui més important que qualsevol tipus d’opinió plasmada gràficament –jo no gosaria dir que el treball d’un humorista gràfic és més important que el del Roto- tot i que el considero essencial, sobretot als diaris i avui en dia. El surrealisme, la sorpresa, etc..també els podem trobar en terrenys fòra de l’humor sense que la qualitat en resulti afectada. Potser el terme ideal segueixi sent “ninots”, a seques? I felicitats al Tubau doncs, no és que sobrin precisament investigadors del tema.
2) Si, els ninotaires estan obligats a tocar de peus a terra i, a la vegada, a passar per ximples o dispersos. La necessitat que funcioni l’acudit –o el missatge que sigui- no és ni de bon tros tant acusada en la meitat dels columnistes d’opinió els quals, si hom no els entén massa, poden fins i tot passar per més intel•ligents del què són (també els pintors). Això no passa mai amb un dibuixant (potser si en el Màximo?) els dibuixants, a la que no arriben, un altre. Són una mena d’obrers del sentit comú, labor que mai serà prou reconeguda o ni reconeguda.
3) D’acord en general amb el comentari final que fas al punt 3 però crec que hauria de ser possible el supragràfic (perdó Wittgy, UN supragràfic). Buscant, potser trobaríem algú que s’hagués dedicat a explicar l’humor gràfic a través de l’humor gràfic (sigui quin sigui el codi gràfic utilitzat). Ara que hi penso el Rowan Atkinson va fer un episodi on explicava els diferents tipus d’humor fent (el seu) humor, i era tronxant (no feia de cap dels seus personatges) potser també s’hagi fet en el món de l’humor gràfic. Ho hauria d’haver fet abans però ara he googlejat metahumor i hi ha un pilot d’entrades (+ de 18.000) totes en el mateix sentit de “humor sobre l’humor”. Potser no hi ha UN suprahumor (com diria el Wittgy) és a dir un humor que els pugui explicar tots però si que hi ha metahumor (i, per tant, existeix el metahumor gràfic i deu existir l’humor metagràfic –que seria l’humor fet amb grafismes sobre els propis grafismes: que ja ha de ser difícil o poc graciós: clar que igual un tipògraf es parteix el cul- el qual no coincidiria amb el teu Humor Supergràfic, ja que entenc que és un humor que pot fer referència a totes les coses del món). A veure, espera que he fet una estudiada a l’asuntu:
Humor supergràfic: està molt clar, és el què tu dius, ja hauries de tenir llesta l’entrada a Wikipedia.
Metahumor: humor sobre l’humor (sense que necessàriament EXPLIQUI res sobre l’humor, senzillament en fa més humor): per posar un exemple amb un acudit (no es pot fer d’altra manera): “Un anglès, un alemany, un francès i un espanyol entren a un bar i el camarer els diu: “Què és això? Alguna mena d’acudit?”” Per tant el metahumor en principi no explica què és l’humor. I sí, com tu dius, si el receptor no ha sentit mai acudits d’aquests de “és un anglès, un francès...” no podrà tancar el cercle de la broma i l’acudit no existirà. Aquest acudit es pot fer gràficament de la forma més senzilla a través del què tu dius “grafisme habitual”.
Suprahumor: Pq no podria existir? Seria l’humor que Explica l’humor? Seria possible? –necessàriament hauria de ser graciós, clar: tot i que a aquestes alçades no sé si em faria riure-. El Wittgy diu que de suprallenguatge no n’hi pot haver només un. Però és així en el camp de l’humor? O només n’hi ha un d’humor: el que fa riure, i, per tant, no és possible un Suprallenguatge però si un Suprahumor? Es podria entendre com una funció autoexplicativa que pot tenir l’humor –sigui del tipus que sigui-? Hi pot haver molts suprallenguatges i suprahumors? No ho sé, caldrà que se’m refredi l’olla i ho pensi el un altre post. Ara no caic en cap exemple.
4) Si, el Villegas deu cobrar per liar-se, també n’hi ha d’aquests, sobretot en el món de la crítica artística...no crec que aquests últims s’acostin massa per aqui.
5) i 6) Dius que l’humor no defineix, sino que suggereix...però no suggereix una definició? No seria això definir d’alguna manera? Si no fos així serien necessaris els ninotaires? Paro aqui, no tinc més temps i posar-se a definir “definir” ja seria massa, em quedo doncs amb la definició aristotèlica del terme on, efectivament, no hi cap l’humor (i potser per això el seguim necessitant, per treure’ns de sobre la desesperació col•lectiva que provoca la lògica grega que ens encorseta el coco). Com que sóc un aficionat tot això m’ha dut als millors temps del bar de la facultat...
PS: Humor Subsupergràfic! Compro! I Semisupergrafisme? Supergrafisme impur? Supergrafisme light? Desnatat? Pasteuritzat?
Bon finde neng
Kap ha dit…
Bufa... això requereix de nou una resposta força meditada... ho deixo per demà que arribo rebentat de Lleida...

Entrades populars