31/3/09

Presentació a Berga


Presentarem Manar! Manar! a la biblioteca de Berga el proper divendres 17 d'Abril. Mossén Ballarín i Ramon Felipó farán els honors i tothom a qui això agafi dins del seu radi d'acció hi és convidat...

27/3/09

Canya al Borbó!

Com ja sabeu, un dels llibres que acabo de publicar és Canya al Borbó!, un treball de recerca iconogràfica sobre la imatge satírica de la monarquia espanyola durant el darrer segle. Avui us deixo algunes imatges (les més sucoses, perque n'hi ha moltes) que per un motiu o altre han quedat excloses del llibre. La majoria són raons d'espai, (penseu que vaig recopilar imatges per fer un volum el doble de gruixut, i que encara l'epopeia amb els maquetadors que van aferrissar-se amb el llibre van aconseguir la bestiesa d'acabar encabint fins i tot quatre vinyetes per pàgina), mida, disseny, composició, equilibri d'autors, publicacions, i coses per l'estil.

Como ya sabéis, uno de los libros que acabo de publicar es Canya al Borbó! un trabajo de investigación iconográfica sobre la imagen satírica de la monarquía española durante el último siglo. Hoy os dejo algunas imágenes (las más jugosas, porque hay muchas) que por un motivo u otro han quedado excluidas del libro. La mayoría han sido por razones de espacio, (pensad que llegué a recopilar imágenes para hacer un volumen el doble de grueso, y que la jauría de maquetadores que manosearon el libro consiguieron la locura de llegar a encajar incluso cuatro viñetas por página), tamaño, diseño, composición, equilibrio de autores, publicaciones, y cosas por el estilo.




26/3/09

25/3/09

Papitu en guerra


La revista Papitu fou durant gairebé trenta anys el paradigma de la publicació festiva, lúdica, desenfadada i un pèl procaç. Però en esclatar la guerra civil, l'any 1936, els dibuixants del SDP van fer-se amb el control de la publicació i intentaren "regenerar-la". Durant 18 números aquest Papitu en guerra fou dirigit per Miquel Solé Boyls, s'hi recuperen les vinyetes del seu fundador, Feliu Elias, i hi signaren sagnants sàtires contra els militars sollevats ninotaires consolidats com Junceda, Porta, Xirinius o Quelus, noms que ja estaven gairebé consolidats dins la professió i que es convertirien en importants personatges de la cultura catalana, com Tísner, Calders o Fontseré, i nous valors emergents com el valencià Choliol i el berguedà Josep Vinyes, germà del dramaturg Ramon Vinyes. Un record a aquests homes que van tenir l'humor de fer la guerra amb les seves pròpies armes: l'enginy i la sàtira.



La revista Papitu fue durante casi treinta años el paradigma de la publicación festiva, lúdica, desenfadada y algo procaz. Pero al estallar la guerra civil, en el año 1936, los dibujantes del SDP se hicieron con el control de la publicación e intentaron "regenerarla". Los 18 números de este Papitu en guerra fueron dirigidos por Miquel Solé Boyls, se recuperan las viñetas de su fundador, Feliu Elias; firmaron sangrientas sátiras contra los militares golpistas dibujantes consolidados como Junceda, Porta, Xirinius o Quelus, nombres que ya estaban casi consolidados en la profesión y que se convertirían en importantes personajes de la cultura catalana como Tísner, Calders o Fontseré, y nuevos valores emergentes como el valenciano Choliol y el berguedán Josep Vinyes, hermano del dramaturgo Ramon Vinyes. Un homenaje a estos hombres que tuvieron el humor de hacer la guerra con sus propias armas: el ingenio y la sátira.











24/3/09

Milapiz

L'amic JRMora ens acaba de sorprendre amb un lloc que fa cara de convertir-se en visita obligada de tots els que ens agrada això dels gargots. Es tracta de Milapiz, una mena de diari digital de temàtica gargotaire, que ja en sentirem a parlar.
El amigo JRMora nos acaba de sorprender con una web que tiene pinta de convertirse en visita obligada de todos los que nos gusta esto de los garabatos. Se trata de Milapiz, un portal de temática monigotera que parece que dará que hablar.

20/3/09

Censura


All The Art That’s Fit to Print (And Some That Wasn’t) és el llibre de Jerelle Kraus, ex Editora d'Art de les pàgines d'opinió del diari New York Times publicat per Columbia University Press, on ens mostra 320 dibuixos encarregats pel diari que mai no van veure la llum. En alguns casos, fins i tot, el diari va pagar fins a un milió de dolars en concepte d'honoraris d'anul.lació, per tal d'evitar la publicació i difusió d'algunes d'aquestes imatges, la majoria per entreveure connotacions sexuals on no n'hi ha. Tot això, ben explicat en aquest imperdible article d'Steve Brown a Alternet, traduït al castellà a Rebelión.

All The Art That’s Fit to Print (And Some That Wasn’t) es el libro de Jerelle Kraus, ex Editora de Arte de las páginas de opinión del diario New York Times publicado por Columbia University Press, donde nos muestra 320 dibujos encargados por el diario que nunca vieron la luz. En algunos casos, incluso, el diario pagó hasta un millón de dólares en concepto de honorarios de anulación, para evitar la publicación y difusión de algunas de estas imágenes, la mayoría de veces por entrever connotaciones sexuales donde no las hay. Todo ello, bien explicado en este imperdible artículo de Steve Brown en Alternet, traducido al español en Rebelión.

19/3/09

18/3/09

Mendelsson Bartholdy

Ja ha arribat la tercera edició (que en realitat és la quarta) de la incommensurable revista digital Tebeosfera, que dirigeix l'aciençat Manuel Barrero, reivindicant un autor d'historietes com és el gran Alfonso Font. Per si hi ha algú que hi té interés, hi he publicat un text sobre una de les creacions humorístiques més impagables d'aquest autor: el célebre (?) aviador Federico Mendelsson Bartholdy, que alguns de vosaltres recordareu de les pàgines de la revista Cimoc.

Ya ha llegado la tercera edición (que en realidad es la cuarta) de la inconmensurable revista digital Tebeosfera, dirigida por el erudito Manuel Barrero, reivindicanto en esta ocasión al gran Alfonso Font. Por si alguien está interesado, hay un texto mío sobre una de las creaciones humorísticas más impagables de este autor: el célebre (?) aviador Federico Mendelsson Bartholdy, que igual recordáis de las páginas de Cimoc.

17/3/09

14 de març


Bé, no m'agrada parlar de mi. Però cal explicar-ho una mica, no?

Tot plegat va començar el dia abans; just a l'hora de la migdiada (ho notareu perque em vaig haver de prendre quinze cafés, i això, es clar, em va provocar una lleugera excitació), em van convidar al programa de sobretaula de Catalunya Ràdio, L'Oracle, que dirigeix i presenta en Xavi Grasset. Immediatament cap a casa, a passar l'aspiradora (hi ha rituals domèstics irrenunciables), abans de dirigir-me a l'Hotel AC, punt de trobada de l'expedició de ninotaires que havíem d'anar a Premià de Dalt a inaugurar una exposició dedicada a Jaume Perich, i fer entrega de premis del concurs de dibuix de la Biblioteca. La Rosa i l'Anna, amatents, m'esperaven a mi i als amics Alfredo, Raúl, Cabañas, Arranz i Tena, que tal i com van arribar van sortir escopetejat cap a Premià de Dalt, on ens esperava una multitud de gent ben maca i agradable, a banda de les autoritats, els integrants del Consell de Cultura, la premsa, la Raquel Perich i la seva mare, l'Anna, i l'Iu Forn, que va fer de mestre de cerimònies. Un acte ben simpàtic amb el que es va inaugurar una versió reduïda de l'exposició "Perich sense concessions", vista fa un temps a La Virreina. Després, fou el moment de passar a la Biblioteca on es varen entregar els premis del concurs de còmics Gat Perich a una colla de petits (bé, tots els guanyadors eren noies, per tant, petites) artistes entre 6 i 14 anys: la Júlia, la Maria, la Patrícia, la Judit i la Clara. Un acte entranyable i senzill en el qual també vam recordar amb una flor de seda el poeta Valerià Pujol. Escopetejats cap a Barcelona de nou, pel sopar de gala tan sols per a dibuixants. Una taula de luxe a Cal Pep, presidida pel Fer, i on ens arrengleràvem en Toni Batllori, Pepe Farruqo, Napi, Joma, Ant, Tena, Raúl, Cabañas, Adela, Arranz, Gallego, Jordi Bosch, Alfredo, Usero, Kim, Ventura, i Bernet (a més a més d'algun infiltrat que no dibuixa però que fa moltes coses per als deibuixants, com en Jordi Coll –per cert, si no sabeu què fer, voteu Amaníaco com a millor revista pels premis del Saló del Cómic– o la Rosa, l'Ana, l'Arricio, o el Juan Carlos).

Al matí següent, trobada al Port Vell, on ens esperava un vell Llop de mar, en Manel, al timó de la seva 'golondrina'. La llarga llista de convidats anava arribant: a banda dels ninotaires (a la llista de la nit anterior, afegiu-m'hi en Miquel Ferreres, en Joan Vizcarra, en J.J.-acabat d'arribar amb autocar des de Pamplona!-, l'Oscar, en Javi Rillo...), potser us sonen noms com els de Conrad Son i Evita de Luna, Núria Feliu, Josep Maria Cadena, Josep Pernau, Carles Santamaria, Vicent Sanchis, Jordi Llompart, Albert Om, Bibiana Ballbé, Lluís Juste de Nin, Alex Casanovas i un munt de cares amigues. Jo, us he de confessar que des que vaig pujar al vaixell no em vaig assabentar de res més, ja que estava constantment requerit per una cosa o altra: ara unes fotos aquí, ara unes preguntes allà, ara amb el Buenafuente, ara sense, ara filmar no se qué, ara filmar no se quantus...

Arribada al Fórum on ja hi havía un comité de benvinguda, passeig fins al saló d'actes de l'hotel AC, entrega de premis de la qual, de debó, no recordo pràcticament res (tan sols una munió de flashos, càmeres i fotografs al meu davant), mostres d'afecte a dojo i sessió intensiva de signatures i de dibuixos mentre tothom s'atipava de canapés.

(Sí, una cosa he aprés de tot això: al proper premi hi he d'anar ben tip, com si diguessim).

Una altra versió de l'acte en aquesta crònica de La Vanguardia, aquesta altra de l'Avui, aquesta d'El Punt o be aquesta altra del Mundo Deportivo. I una versió fílmica en aquest vídeo de l'ACN:




Bueno, no me gusta hablar de mí. Pero hay que explicar algo, ¿no?

Todo empezó el día antes, a la hora de la siesta (lo notareis porque me tuve que tomar quince cafés, y eso, claro, me provocó una ligera excitación), me invitaron al programa de sobremesa de Catalunya Ràdio, L'Oracle, que dirige y presenta Xavi Grasset. Inmediatamente a casa, pasar la aspiradora (hay rituales domésticos irrenunciables), antes de dirigirme al AC, punto de encuentro de la expedición de dibujantes que debíamos ir a Premià de Dalt a inaugurar una exposición dedicada a Jaume Perich, y presidir la entrega de premios del concurso de dibujo de la Biblioteca. Rosa y Ana, deliciosas, me esperaba a mí ya los amigos Alfredo, Raúl, Cabañas, Arranz y Tena, que tal y como llegaron de Madrid, salieron hacia Premià de Dalt, donde nos esperaba una multitud de gente maja y agradable, aparte de las autoridades, los integrantes del Consejo de Cultura, la prensa, Raquel Perich y su madre, Ana, y Iu Forn, que hizo de maestro de ceremonias. Un acto muy simpático con el que se inauguró una versión reducida de la exposición "Perich sin concesiones", vista hace un tiempo en La Virreina. Después, fue el momento de pasar a la Biblioteca donde se entregaron los premios del concurso de cómics Gat Perich a un grupo de pequeños (bien, todos los ganadores eran chicas, por tanto, pequeñas) artistas entre 6 y 14 años: Julia , María, Patrícia, Judit y Clara. Un acto entrañable y sencillo en el que también recordamos con una flor de seda el poeta Valerià Pujol. A toda leche hacia Barcelona de nuevo, para la cena de gala sólo para dibujantes. Una mesa de lujo en Cal Pep, presidida por Fer, y donde nos sentábamos Toni Batllori, Pepe Farruqo, Napi, Joma, Ant, Tena, Raúl, Cabañas, Adela, Arranz, Gallego, Jordi Bosch, Alfredo, Usero, Kim, Ventura, y Bernet (además de algún infiltrado que no dibuja pero que hace muchas cosas para los dibujantes, como Jordi Coll -por cierto, si no sabeis qué hacer, votad Amaníaco como mejor revista para los premios del Salón del cómic-o Rosa, Ana, Arricio, o Juan Carlos).

A la mañana siguiente, encuentro en el Port Vell, donde nos esperaba un viejo lobo de mar, Manel, al timón de su 'golondrina'. La larga lista de invitados iba llegando: aparte de los dibujantes (en la lista de la noche anterior, se añadieron Miquel Ferreres, Joan Vizcarra, J.J. -¡acabado de llegar en autocar desde Pamplona! -, Oscar, Javi Rillo ...), quizás os suenan nombres como los de Conrad Son y Evita de Luna, Núria Feliu, Josep Maria Cadena, Josep Pernau, Carles Santamaria, Vicent Sanchis, Jordi Llompart, Albert Om, Bibiana Ballbé, Lluís Juste de Nin, Alex Casanovas y un montón de caras amigas. Yo, tengo que confesar que desde que subí al barco no me enteré de nada más, ya que estaba constantemente requerido: ahora unas fotos aquí, ahora unas preguntas allí, ahora con el Buenafuente, ahora sin, ahora filmar no se qué, ahora filmar no se cuantos...

Llegada al Fórum donde ya había un comité de bienvenida, paseo hasta el salón de actos del Hotel AC, entrega de premios de la cual, de verdad, no recuerdo prácticamente nada (sólo una multitud de flashes, cámaras y fotografos delante), muestras de cariño a raudales y sesión intensiva de firmas y de dibujos mientras todos menos yo se ponían las botas a base de canapés.

(Sí, algo he aprendido de todo esto: al próximo premio tengo que ir bien comido de casa).

Otra versión del acto en
esta crónica de La Vanguardia, esta otra del Avui, esta de El Punt o esta de Mundo Deportivo.

16/3/09


(podeis hacer clic, si no sabéis de qué va)

15/3/09

Gat Perich 2009


També és vostre. También es vuestro.

13/3/09

Ho haveu vist?

Homenatge (sempre merescut) a Jaume Perich a El Club, de (TV3), ahir dijous a la tarda:

12/3/09

Caramelles


Aquest és un nitot per al cartell de la nostrada VIII Trobada de Caramelles Federació de Cors de Clavé.

11/3/09

Visita a la llibreria...


Si treieu el nas a qualsevol llibreria us podeu ben trobar això... qui avisa no és traidor!

Si os asomais a cualquier librería, os podéis encontrar algo como esto... el que avisa no es traidor.

(actualització):




10/3/09

Enveja, enveja i enveja (envidia)



La Baïonnette fou una publicació satírica francesa que va apareixer durant la primera guerra mundial. No és una de les que encapçalaria la llista de les millors publicacions satíriques del món mundial, però no deixava de tenir coses interessants, i encara més en un context bél·lic com el que la va produïr. Va apareixer el gener de 1915 amb el títol (violent) d'"A la Baïonnette", per quedar amb "La Baïonette" el mes de juliol següent. La sàtira contra l'enemic (el Kaiser i els seus "boches") era implacable i ferotge, però tampoc s'estava de retratar les dures condicions de vida dels seus propis soldats i l'absurditat de la guerra (he adjuntat una vinyeta on el dentista de campanya li diu al soldat: "Anem a arrancar la desena. No es pas que estigui malament, aquesta, però així fem compte rodó") . Sense arribar al nivell de Le Rire (que durant la guerra s'anomenà Le Rire Rouge), el planter de col·laboradors que van fer ninots a La Baïonnette és per sucar-hi pa. Jo, ho he de reconèixer, tinc una certa debilitat per Gus Bofa (algun cop ho he esmentat), però Roubille, Leandre, Faivre, Métivet, Henriot, Fabiano o Iribe, són una nòmina d'autèntic luxe asiàtic. I tot plegat, a sant de què us ho explico? Doncs que algun sonat s'ha estat a posar en una web (no totes) però sí una bona quantitat de pàgines de La Baïonnette (aquí). Quina meravella!
Això, és clar, em porta a pensar "i la nostra Esquella?", "i el nostre Papitu?", "i el nostre Cu-Cut!?", "Que no s'ho valen?", "Que no hi ha sonats al nostre país?"... i tenir una certa quantitat (força enorme) d'enveja. Sana, però quina enveja!


La Baïonnette fue una publicación satírica francesa que apareció durante la primera guerra mundial. Seguramente, no encabezaría la lista de las mejores publicaciones satíricas del mundo mundial, pero no dejaba de tener cosas interesantes, y aún más en un contexto bélico como el que la vió nacer. Apareció en enero de 1915 con el título (violento) de "A la Baïonnette", para quedar con "La Baïonette" en julio. La sátira contra el enemigo era implacable y feroz, pero tampoco renunciaba a retratar las duras condiciones de vida de sus propios soldados. Sin llegar al nivel de Le Rire (que durante la guerra se llamó Le Rire Rouge), el plantel de colaboradores que hicieron garabatos en La Baïonnette es para mojar pan. Yo, debo reconocerlo, tengo una cierta debilidad por Gus Bofa (alguna vez ya lo he dicho), pero Roubille, Leandre, Faivre, Métivet, Henriot, Fabiano o Iribe, son una nómina de auténtico lujo asiático. Y todo esto, a qé viene? Pues que algún locuelo ha perdido su tiempo en poner en una web (no todas) pero sí una buena cantidad de páginas de La Baïonnette (aquí). Qué maravilla!
Esto, claro, me lleva a pensar "Y nuestra Esquella?", "Y nuestro Papitu?", "Y nuestro Cu-Cut!", "Que no se lo valen ?"... y tener una cierta cantidad (enorme) de envidia. Sana, pero qué envidia!

© Imatges de http://labaionnette.free.fr/index.htm

6/3/09

Cap Pep


Coneixeu Cap Pep, a la plaça de les Olles? Un lloc on es menja de fàbula, i les parets són un museu. El Pep edita una postal a cada estació; aquesta és la de la pasada primavera. Divendres que ve hi aniré a sopar amb uns amigots...

Cal Pep está en la plaza de les Olles, en el Borne. Se come de fábula y sus paredes son un mueso. Pep edita una postal a cada estación. Esta es la de la primavera pasada. El próximo viernes cenaré allá con una montón de amigos...

5/3/09

M'agraden els llibres


Què en són de bonics, els llibres. Fa uns anys, era a casa d'en Joan Perucho, que va fer uns mots introductoris a un llibre meu. Tenia una biblioteca enorme, plena de volums preciosos, i m'explicava que ara, ja gran, pràcticament no podia llegir els llibres, però que es podia passar hores mirant-los a les lleixes, o els agafava i els acaronava. El vaig entendre de seguida.

4/3/09

A mi, plín

Darrerament, per això del Premi Gat Perich i els llibres publicats, estic sotmés a interrogatoris periodístics per diaris, revistes, ràdios i televisions pràcticament dia sí i dia també. Un parell de les preguntes que més em fan són sobre la censura ("t'han censurat mai cap dibuix?") i sobre les repercusions dels ninots ("s'ha enfadat mai algú amb les teves vinyetes?"). Per sort, en els mitjans on treballo m'han deixat publicar sempre els dibuixos que he volgut, (primera pregunta contestada), però això, és veritat, ha comportat algun problema després, com per exemple, que hi hagi gent que s'enfadi. Us deixo un acudit de fa uns anys que va fer enfadar algú (no direm noms).

Últimamente, con esto del Premio Gat Perich y los libros que he publicado me he sometido a varias sesiones de interrogatorios periodísticos para radios, prensa y televisión. Las preguntas que más gustan son sobre censura ("¿te han censurado alguna vez un dibujo?") y sobre la repercusión de las viñetas ("¿alguien se ha enfadado con tus chistes?"). Por suerte, en los medios en los que trabajo, siempre he podido publicar lo que me ha dado la gana. Pero esto, es verdad, algunas veces ha comportado, después, algun problemilla, como por ejemplo, que alguien se enfade. Os dejo una viñeta de hace unos años que enfadó a alguien (no diré nombres).

Publicada a La Vanguardia 3/9/2005

3/3/09

Campos de concentración

L'any 1944, a Méxic, Josep Bartolí i Narcís Molins i Fàbrega, van publicar un rar volum sobre les penúries que uns anys abans havíen passat a l'acabar-se la guerra civil i trobar-se de cara amb la misèria i desolació dels camps on les autoritats franceses van "acollir" els exiliats espanyols. Campos de concentración és un llibre dur, cru, sobre una realitat trista i brutal. L'editorial ACVF va tenir la bona pensada de reeditar-lo fa uns anys, i ara ha tingut la generositat de permetre que hom se'l pugui descarregar en pdf, aquí. És un llibre que va la pena, per la dura prosa de Molins i Fàbrega, i (pel meu gust) pels descarnats dibuixos de Josep Bartolí, interessantissim personatge (amb un periple vital de novel·la, la veritat) que va arribar a ser amant de Frida Kahlo, que s'inicià com a ninotaire a la premsa de la República, i acabà essent un artista d'aquests amb majúscules, formant partdel grup de 10th Street, amb De Kooning, Kline, Pollock i Rothko.

En el año 1944, en México, Josep Bartolí y Narcís Molins i Fàbrega, publicaron un raro volumen sobre las penurias que unos años antes habían pasado al terminarse la guerra civil y encontrarse de cara con la miseria y desolación de los campos en los que las autoridades francesas "acogían" a los exiliados españoles. Campos de concentración es un libro duro, crudo, sobre una realidad triste y brutal. La editorial ACVF tuvo la buena idea reeditarlo hace unos años, y ahora ha tenido la generosidad de permitir que uno se pueda descargar el pdf, aquí. Es un libro que vale la pena, por la dura prosa de Molins i Fàbrega, y (para mi gusto) por los descarnados dibujos de Josep Bartolí, interesantísimo personaje (con un periplo vital de novela, la verdad) que llegó a ser amante de Frida Kahlo, que se inició como dibujante de humor en la prensa de la República, y acabó siendo un artista de esos con mayúsculas, formando parte del grupo de 10th Street, con De Kooning, Kline, Pollock y Rothko.

2/3/09