14/4/09

Gris en blanc i negre / Gris en blanco y negro



La Fontana d’Or, Centre Cultural de Caixa Girona, acull al seu soterrani fins al 2 de juny l’exposició Juan Gris, il·lustrador, 1904-1912. Col·lecció Emilio Ferré. Es tracta d’una mostra de 61 dibuixos originals que ens permeten apropar-nos les obres que un dels pares del cubisme va realitzar per la premsa il.lustrada de començament de segle.
José Victoriano González Pérez (Madrid, 1887 – Boulogne-Billancourt, 1927), escollí el pseudònim de Juan Gris per firmar les seves obres. Es formà a l’escola de Artes y Oficios de Madrid i començà a guanyar-se la vida als disset anys realitzant dibuixos per a la premsa il·lustrada madrilenya: Papel de Estraza (1904), Renacimiento Latino (1905), Gran Mundo y Sport i Blanco y Negro (1906), fins que marxà a París per evadir el servei militar i acomplir les seves inquietuds artístiques. És en aquest període que s’enmarquen les obres que podem veure en aquesta exposició, durant el qual va col·laborar en gairebé una trentena de publicacions, entre les que hi ha L’Assiette au Beurre, Le Charivari, Le Rire o Le Témoin, a banda de les nostrades L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i Papitu, amb els seus dibuixos satírics. És aquí el principal retret que personalment faria a aquesta exposició: que ens mostra 61 vinyetes satíriques, dibuixos amb un peu on hi ha una intenció crítica, sarcàstica o humorística, però en tota hora parla del Juan Gris “il·lustrador”. No senyor, això no és il·lustrar! Els fa vergonya dir "Juan Gris humorista gràfic"? Mira que podrien haver-la titulat: Juan Gris a la Premsa Il.lustrada, o Juan Gris dibuixant... però bé, ens hi haurem de posar fulles.
Cal reconèixer que l’exposició fa goig i confronta els dibuixos amb les reproduccions de les revistes on foren publicats, un interessant exercici que serveix per comprovar les transformacions que cada dibuix sofria des que sortia de la punta del llapis de l’artista fins que arribava als lectors; des dels canvis més evidents de sentit de l’acudit al variar el peu que l’acompanya (la censura campava ben ampla a la premsa de principis de segle), fins a canvis subtils en el traç o el color de les figures dibuixades. Sempre és un plaer poder observar un original, i més si en comptes de ser una obra final per ser vista i exposada es tracta d’originals destinats a ser reproduïts, car incorporen anotacions, retocs i manipulacions que ens permeten ensumar la manera de treballar de l’artista. Val la pena entretenir-se en cadascuna de les peces, dibuixades amb tinta xinesa, llapis negre, carbonet, gouache blanc i aiguades blaves per indicar els mitjos tons que el gravador havia d’incorporar al dibuix imprès.
Aquests dibuixos de Gris, fets quan l’artista tenia entre 17 i 25 anys, i mostren de forma contundent l’evolució gràfica de l’artista, i hi podem trobar des de les composicions més matusseres o altres on es nota clarament la influència d’altres dibuixants de l’època –Marià Foix, T.T. Heine, Ismael Smith, Bruno Paul, Jossot, Steinlen, Rabier o Kupka– a les vinyetes on el jove artista ja ha trobat un estil més personal i mitjançant la via sintètica explora les elipsis i sinopsis gràfiques que el conduiran al cubisme.
Hi ha una important quantitat de les obres exposades que veuen la llum per primera vegada, com les 13 composicions esportives per a la revista alemanya Sporthumor (1909-1911) descobertes fa poc. Els originals exposats mostren un artista interessat pel seu temps, un període de grans canvis i transformacions socials i culturals, interpretat per aquest creador que analitza i dibuixa els esdeveniments polítics del moment, fa una lúcida crítica de la societat i d’aquells que controlaven el poder, deixa constància de les seves preocupacions ecologistes, l’interès pels avenços d’una aviació encara incipient, la sensibilitat cap als pobres, l’atracció ambivalent envers les dones, el món de la infantesa, i altres aspectes socials. En el fons, tracta els tòpics que tocaven la majoria de ninotaires de les publicacions de l’època, molt més virulentes ens els seus plantejaments que no pas les que estem acostumats en l’actualitat. En altres casos els acudits eren dibuixats per l'artista però el text hi era afegit a posteriori a la redacció de les revistes, una pràctica molt més habitual del que podem pensar, i ben natural, si tenim en compte que aquella gent tenien clar que els que saben dibuixar han de dibuixar, i els que saben escriure, han d'escriure. Hauria estat ben interessant confrontar aquestes vinyetes de Gris amb les d’altres mestres de l’humor gràfic de l’època, com els seus companys de la revista Papitu, Apa, Smith o Junoy (que també era a París en aquella època, i segurament fou el qui l’introduí en aquesta publicació); o amb les dels grans mestres de la sàtira francesa de L’Assiette au Beurre: Steinlen, Kupka o Jossot, i -evidentment- els revolucionaris grafistes del Simplicissimus, amb l'extremadament cru Bruno Paul, de qui l’obra primerenca de Gris és ben deutora.
Totes les obres exposades formen part de la col·lecció d’Emilo Ferré, un dels més grans col·leccionistes de Gris que hi ha el món. Comissariada per l’investigador i especialista en Gris, Raymond Bacholet, els dibuixos recuperen a un Gris encara poc estudiat i es converteixen en un rellevant testimoni dels primers anys de la seva trajectòria.






La Fontana d’Or, Centro Cultural de Caixa Girona, acoge en su sótano hasta el 2 de junio la exposición Juan Gris, ilustrador, 1904-1912. Colección Emilio Ferré. Se trata de una muestra de 61 dibujos originales que nos permiten acercarnos a las obras que uno de los padres del cubismo realizó para la prensa ilustrada de principios de siglo.

José Victoriano González Pérez (Madrid, 1887 - Boulogne-Billancourt, 1927), escogió el seudónimo de Juan Gris para firmar sus obras. Se formó la escuela de Artes y Oficios de Madrid y empezó a ganarse la vida a los diecisiete años realizando dibujos para la prensa ilustrada madrileña: Papel de Estraza (1904), Renacimiento Latino (1905), Gran Mundo y Sport y Blanco y Negro (1906), hasta que marchó a París para evitar el servicio militar y cumplir sus inquietudes artísticas. Es en este período que se enmarcan las obras que podemos ver en esta exposición, durante el cual colaboró en casi una treintena de publicaciones -entre las que cabe destacar L'Assiette au beurre, Le Charivari, Le Rire o Le Témoin, aparte de L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia y Papitu-, con sus dibujos satíricos. Este es el principal reproche que personalmente haría a esta exposición: que nos muestra 61 viñetas satíricas, dibujos con un pie donde hay una intención crítica, sarcástica o humorística, pero en todo momento habla de Juan Gris "ilustrador". No señor, ¡eso no es ilustrar! ¿Les daba verguenza titularla "Juan Gris humorista gràfico"? Mira que podrían haberla titulado: Juan Gris en la Prensa ilustrada, o Juan Gris dibujante... pero bueno, hay que joderse.
Reconozco, eso sí, que la exposición está muy bien pergeñada y confronta los dibujos con las reproducciones de las revistas donde fueron publicados, un interesante ejercicio que sirve para comprobar las transformaciones que cada dibujo sufría desde que salía de la punta del lápiz del artista hasta que llegaba los lectores; desde los cambios más evidentes de sentido del chiste al variar el pie que lo acompaña (la censura corría a sus anchas en la prensa de principios de siglo), hasta cambios sutiles en el trazo o el color de las figuras dibujadas. Siempre es un placer poder observar un original, y más si en vez de ser una obra final para ser vista y expuesta se trata de originales destinados a ser reproducidos, ya que incorporan anotaciones, retoques y manipulaciones que nos permiten asomarnos a la manera de trabajar de del artista. Vale la pena entretenerse en cada una de las piezas, dibujadas con tinta china, lápiz negro, carboncillo, gouache blanco o aguadas azules para indicar los medios tonos que el grabador había de incorporar al dibujo impreso.
Estos dibujos de Gris, hechos cuando el artista tenía entre 17 y 25 años, y muestran de forma contundente la evolución gráfica del artista, y podemos encontrar desde sus primeras composiciones más torpes a otras donde se nota claramente la influencia de los maestros de la época -Marià Foix, T.T. Heine, Ismael Smith, Bruno Paul, Jossot, Steinlen, Rabier o Kupka- a las viñetas donde el joven artista ya ha encontrado un estilo más personal y mediante la vía sintética explora las elipsis y sinopsis gráficas que le conducirán al cubismo.

Hay una importante cantidad de las obras expuestas que ven la luz por primera vez, como las 13 composiciones deportivas para la revista alemana Sporthumor (1909-1911) descubiertas hace poco. Los originales expuestos muestran un artista interesado por su tiempo, un período de grandes cambios y transformaciones sociales y culturales, interpretado por este creador que analiza y dibuja los acontecimientos políticos del momento, hace una lúcida crítica de la sociedad y de los que controlaban el poder, deja constancia de sus preocupaciones ecologistas, el interés por los avances de una aviación todavía incipiente, la sensibilidad hacia los pobres, la atracción ambivalente hacia las mujeres, el mundo de la infancia, y otros aspectos sociales. En el fondo, trata los tópicos que tocaban la mayoría de dibujantes satíricos de las publicaciones de la época, mucho más virulentas en sus planteamientos que los de las que estamos acostumbrados en la actualidad. Hubiera sido muy interesante confrontar esas viñetas de Gris con las de otros maestros del humor gráfico de la época, como sus compañeros de la revista Papitu, Apa, Smith o Junoy (que también estaba en París en aquella época, y seguramente fue el quien la introdujo en esta publicación), con las grandes maestros de la sátira francesa de L'Assiette au beurre: Steinlen, Kupka o Jossot, o con los dibujantes de Simplicissimus, y especialmente Bruno Paul, a quien tanto deben los dibujos más tempranos de Gris.
Todas las obras expuestas forman parte de la colección de Emilio Ferré, uno de los mayores coleccionistas de Gris que hay el mundo. Comisariada por el investigador y especialista en Gris, Raymond Bacholet, los dibujos recuperan a un Gris aún poco estudiado y se convierten en un relevante testimonio de los primeros años de su trayectoria.



A l'esquerra, Juan Gris (Le Témoin); a la dreta Bruno Paul (Simplicissimus)

Més informació: El País; Hoy es Arte;
Tambè podeu fer un cop d'ull a: L'Assiette au beurre; Papitu; Caricatures et caricaturistes

5 comentaris:

Ran ha dit...

Juan Gris humorista gràfic, clar que si, mira que n'hi ha que els agrada traçar una línia entre "l'art" i tot el què soni a humor gràfic, igual és per ignorància, igual no hi ha pensat ningú...bon retorn de vacances

kap ha dit...

Tens raó que segurament ni els ha passat pel cap això d'humor gràfic, i com que aquesta premsa de començament de segle s'anomena "premsa il.lustrada" doncs el camí fàcil és aribar a la conclusió que tothom qui hi dibuixa és il.lustrador... però vaja, si no ho reivindiquem natrus, ningú no ho farà.
Igualment, bon retorn i vigila amb els empatxos de mona...

rsm ha dit...

És imminent una visita a Girona i, a més, hi ha l'exposició d'imatges medievals. R.

rsm ha dit...

Jo ja la vaig veure la setmana passada. NO US LA PERDEU. R.

Anònim ha dit...

Deseo averiguar a quien le puede interesar un numero de la revista Hnore Daumier--Les maitres humoristes..año l9o5 volumen 16
GRACIAS