Papitu

"A començament d'aquest segle sortia a Barcelona una quantitat bastant crescuda de setmanaris humorístics. El més important, per la categoria artística i intel·lectual dels seus fundadors, era el Papitu. Aquesta revista de to superlativament europeu, que podem considerar com la millor que hem tingut a casa nostra –situada al seu temps i dins els mitjans d'estampació que disposava–, comptava amb un grup de col.laboradors poques vegades superat."

Sebastià Gasch. Papitu. Barcelona: Taber, 1968

Avui justament, 25 de novembre de 2008, fa cent anys de l'aparició als quioscos barcelonins de la revista Papitu. Fundada per un gran artista, l'Apa, i amb una nómina de col.laboradors espectacular, la revista es va convertir en un referent estètic del moment, pràcticament en la primera pubicació noucentista, amb un estil que va revolucionar el gènere, però que (com acostuma a passar) no va tenir -que diguessim- un destacable èxit de públic. Al cap de quatre anys, l'Apa es desempallegà de la revista, i el nou impressor, juntament amb Francesc Pujols, orientaren la publicació cap a l'humor desenfadat i picant. Aleshores el Papitu va conèixer tirades espectaculars i una popularitat sense límits. La revista va desapareixer amb la guerra civil.
La llista de noms que van arribar a col.laborar a la revista és espectacular: des del mateix Apa, a Juan Gris, Isidre Nonell, Pau Gargallo, Xavier Nogués, Joan García Junceda, Manuel Humbert, Francesc Labarta, Josep Aragay, Pere Torné-Esquius, Joan Colom, Ricard Canals, Ismael Capuz, Josep Maria Junoy, Emili Pascual, Ismael Smith, Marià Pidelaserra, Ricard Opisso, Bon, Valentí Castanys, Tísner, Martí Bas, Josep Escobar, Manuel Urda, Alfred Pascual Benigani, Pere Prat, Manuel Garrido... i tota una constel·lació d'artistes de grandissim nivell. (a més dels col.laboradors literaris)
Un llibre de Lluís Solà i Dachs que ja us he recomanat recupera el material d'aquesta revista. Val la pena.

"A principios de este siglo aparecía en Barcelona una cantidad bastante crecida de semanarios humorísticos. El más importante, por la catagoría artística e intelectual de sus fundadores, era el Papitu. Esta revista de tono superlativamente europeo, que podemos considerar como la mejor que hemos tenido –situada en su tiempo y con los medios de estampación que disponía–, contaba conun grupo de colaboradores pocas veces suparado."

Sebastià Gasch. Papitu. Barcelona: Taber, 1968

Hoy justamente, 25 de noviembre de 2008, se cumple un siglo de la aparición en los kioskos barceloneses de la revista Papitu. Fundada por un gran artista, Apa, y con una nómina de colaboradores espectacular, la revista se convirtió en un referente estético del momento, pràcticamente en la primera revista noucentista, con un estilo que revolucionó el género, pero (como es usual) sin mucho éxito de público. A los cuatro años, Apa se vendió la revista, y su nuevo propietario, con Francesc Pujols orientaron la publicación hacia un humor desenfadado y picante. Entonces Papitu conoció tiradas espectaculares y una popularidad sin límites. La revista despareció con la guerra.
La lista de nombres que colaboraron en ella es espectacular: des del mismo Apa, a Juan Gris, Isidre Nonell, Pau Gargallo, Xavier Nogués, Joan García Junceda, Manuel Humbert, Francesc Labarta, Josep Aragay, Pere Torné-Esquius, Joan Colom, Ricard Canals, Ismael Capuz, Josep Maria Junoy, Emili Pascual, Ismael Smith, Marià Pidelaserra, Ricard Opisso, Bon, Valentí Castanys, Tísner, Martí Bas, Josep Escobar, Manuel Urda, Alfred Pascual Benigani, Pere Prat, Manuel Garrido... y toda una constelación de artistazos de gran nivel.
Un libro de Lluís Solà i Dachs que ya recomendé recupera el material de la revista. Vale la pena.

- Open publication

Com a homenatge, el segon número de Gargots amb un monogràfic papitesc amb la reproducció facsímil del primer Papitu, per primer cop a la xarxa. No es mereixen.

Como homenaje, el segundo número de Gargots con un monográfico sobre Papitu que incluye la reproducción facsímil del primer ejemplar de la revista. De nada.