Enveja, enveja i enveja (envidia)

La Baïonnette fou una publicació satírica francesa que va apareixer durant la primera guerra mundial. No és una de les que encapçalaria la llista de les millors publicacions satíriques del món mundial, però no deixava de tenir coses interessants, i encara més en un context bél·lic com el que la va produïr. Va apareixer el gener de 1915 amb el títol (violent) d'"A la Baïonnette", per quedar amb "La Baïonette" el mes de juliol següent. La sàtira contra l'enemic (el Kaiser i els seus "boches") era implacable i ferotge, però tampoc s'estava de retratar les dures condicions de vida dels seus propis soldats i l'absurditat de la guerra (he adjuntat una vinyeta on el dentista de campanya li diu al soldat: "Anem a arrancar la desena. No es pas que estigui malament, aquesta, però així fem compte rodó") . Sense arribar al nivell de Le Rire (que durant la guerra s'anomenà Le Rire Rouge), el planter de col·laboradors que van fer ninots a La Baïonnette és per sucar-hi pa. Jo, ho he de reconèixer, tinc una certa debilitat per Gus Bofa (algun cop ho he esmentat), però Roubille, Leandre, Faivre, Métivet, Henriot, Fabiano o Iribe, són una nòmina d'autèntic luxe asiàtic. I tot plegat, a sant de què us ho explico? Doncs que algun sonat s'ha estat a posar en una web (no totes) però sí una bona quantitat de pàgines de La Baïonnette (aquí). Quina meravella!
Això, és clar, em porta a pensar "i la nostra Esquella?", "i el nostre Papitu?", "i el nostre Cu-Cut!?", "Que no s'ho valen?", "Que no hi ha sonats al nostre país?"... i tenir una certa quantitat (força enorme) d'enveja. Sana, però quina enveja!


La Baïonnette fue una publicación satírica francesa que apareció durante la primera guerra mundial. Seguramente, no encabezaría la lista de las mejores publicaciones satíricas del mundo mundial, pero no dejaba de tener cosas interesantes, y aún más en un contexto bélico como el que la vió nacer. Apareció en enero de 1915 con el título (violento) de "A la Baïonnette", para quedar con "La Baïonette" en julio. La sátira contra el enemigo era implacable y feroz, pero tampoco renunciaba a retratar las duras condiciones de vida de sus propios soldados. Sin llegar al nivel de Le Rire (que durante la guerra se llamó Le Rire Rouge), el plantel de colaboradores que hicieron garabatos en La Baïonnette es para mojar pan. Yo, debo reconocerlo, tengo una cierta debilidad por Gus Bofa (alguna vez ya lo he dicho), pero Roubille, Leandre, Faivre, Métivet, Henriot, Fabiano o Iribe, son una nómina de auténtico lujo asiático. Y todo esto, a qé viene? Pues que algún locuelo ha perdido su tiempo en poner en una web (no todas) pero sí una buena cantidad de páginas de La Baïonnette (aquí). Qué maravilla!
Esto, claro, me lleva a pensar "Y nuestra Esquella?", "Y nuestro Papitu?", "Y nuestro Cu-Cut!", "Que no se lo valen ?"... y tener una cierta cantidad (enorme) de envidia. Sana, pero qué envidia!

© Imatges de http://labaionnette.free.fr/index.htm