caca, culo, pis...

Una de les característiques essencials del dibuix satíric ha d'ésser, sense cap mena de dubtes, la provocació. El format gràfic de la vinyeta ho afavoreix; segons Gombrich, "el dibuixant, per menyspreable que sigui la seva qualitat artística, te més possibilitats d'impressionar en una campanya d'odi que l'orador de masses i el periodista" (Meditaciones sobre un caballo de juguete, Seix Barral, Barcelona, 1968, p.177). Trencar les normes d'allò establert, trencar els esquemes del lector, cercar la transgressió, al meu entendre, ha d'ésser una de les eines bàsiques del dibuixant satíric. Burxar en la moral, desafiar el poder, trencar les idees preestablertes o saltar-se els límits de les convencions son els nostres principals recursos. Si l'objectiu és provocar una reflexió, res millor que un bon impacte visual per iniciar el procés intel.lectual que durà a ebullició la matèria gris del lector. Per mi, una vinyeta que deixi el lector indiferent, és un fracàs comunicatiu, per tant, és vàlid qualsevol recurs que encengui aquella guspira en el cervell del receptor. Les darreres setmanes he pogut comprovar l'eficàcia de la incorporació del mal gust al discurs satíric. No he descobert res, ja ho sabem: el famós "caca, cul, pet, pipí" encanta la canalla i esvera els grans. En aquests dies de crisi a Can Barça, el ninotaire esportiu pot augmentar el discurs crític a cada vinyeta. Com a exemple, dos acudits publicats la setmana passada i l'anterior, pels que he rebut efusives felicitacions i alhora algun toc a la cresta, ja que sembla que "són de mal gust". La meva conclusió és que el mal gust és un ingredient que mai no falla a l'hora de condimentar un plat de sàtira provocativa; a algú li cou, però la majoria trobarà deliciós el gustet picant.



Una de las características esenciales del dibujo satírico debe ser, sin duda, la provocación. El formato gráfico de la viñeta favorece notablemente esta faceta; según Gombrich, "El dibujante por desdeñable que sea su calidad artística, tienen más probabilidades de impresionar en una campaña de odio que el orador de masas y el periodista"(Meditaciones sobre un caballo de juguete, Seix Barral, Barcelona, 1968, p.177). Romper las normas de lo establecido, romper los esquemas del lector, buscar la transgresión debe ser, a mi entender, una de las herramientas básicas del dibujante satírico. Hurgar en la moral, desafiar el poder, romper ideas y gustos preestablecidos o saltarse los límites de las convenciones son nuestros recursos. Si el objetivo es provocar una reflexión, nada mejor que un buen impacto visual para iniciar el proceso intelectual que lleva a ebullición la materia gris del lector. Para mi, una viñeta que deje a su lector indiferente es un fracaso comunicativo, por lo que cualquier recurso que encienda la chispa en el cerebro del receptor es válido. Todo esto viene a cuento porque durante las pasadas semanas he podido comprobar la eficacia de la incorporación del mal gusto en el discurso satírico. Nada nuevo bajo el sol: el famoso "caca, pedo, culo, pis" encanta a los chavales y escandaliza a los mayores. En estos días de crisis del Barça, el humorista deportivo puede cargar las tintas con mayor soltura. Como ejemplo, dos viñetas publicadas la semana pasada y la anterior, por las que he recibido calurosisimas felicitaciones de propios y extraños, aunque también la calificación de que "son de mal gusto". Mi conclusión es que el mal gusto es un ingrediente que nunca falla a la hora de condimentar una sátira provocativa; a algunos les escuece pero a la mayoría les encanta su sabor picante.

Comentaris

Sergi ha dit…
La escatologia no funciona quan es gratuita,pero en aquest cas està mes que justificada.Bravo per les dues vinyetes.
Anònim ha dit…
Cal ser profundament savi (o tenir un problema al nas) per saber utilitzar la caca com a matèria primera de la creació artística.
(per si a algú li interessa, a la Universitat Minúscula de la Portella, oferim un Máster en Escatologia aplicada)
Anònim ha dit…
Res tu, són uns acudits molt bons. Tot el que repugna amaga un trasfons d'atracció. La merda té una importància cabdal en el propi inconscient i en el col·lectiu. Per a més informació llegir el Dr. Freud: http://www.con-versiones.com/nota0566.htm
Anònim ha dit…
El problema del Sr. Laporta és que no va voler ni tant sols aixecar les catifes. I les catifes és el primer que es veu. Imaginis com devia estar la "toilette" (ho sento, sóc d'influència francesa) que va deixar el Sr. gaspart. Ara bé, no només el bacó Laporta no la va pas netejar, sinò que a més a més ha fotut molta més merda. Però tranquil, als culers ens va la marxa.


Respecte a la seva resposta d'ahir, feliç vostè que és jove i encara pot practicar. Jo ja sóc peça de museu, per aquestes coses.
Kap ha dit…
Sergi: merci (tot iq ue una mica d'escatologia gratuïta sempre fa gràcia...)

Sr. Angonal: veig que a la sapientissima universitat de la Portella n'hi ha a cabassos (de saviesa i de merda...)

Ran: Justa la fusta!

Polifònic: bé, una mica de marxa està bé, però potser no tanta...
Ricardo Peregrina ha dit…
Que n'ets de marrano i pocasolta!
:)

Entrades populars