Els visitants habituals d'aquestes contrades em sembla que tenen ben clar de què va això de l'humor gràfic. Assajar una definició és una cabriola difícil. Vull dir, difícil de fer sense trencar-s'hi alguna cosa, ja que poca cosa hi ha més refractària a encabir-se dins d'una definició que tot això que s'aixopluga sota el paraigües de l'humor. Ivan Tubau apunta una definició al seu llibre El humor gráfico en la prensa del franquismo (Barcelona: Mitre, 1987) que eximeix l’acudit de la necessitat de fer riure, doncs diu que l’acudit gràfic “es un juego con ideas expresado mediante dibujos, con o sin la ayuda de palabras”. Anys abans, Junceda en el seu Assaig sobre l’humorisme gràfic (Barcelona: Institut Català de les Arts del Llibre, 1936), certifica la proximitat entre els humoristes gràfics i els poetes; el dibuixant Màximo qualifica l’humor gràfic de gènere literari; Perich considera el gènere com un mitjà que li permet expressar un seguit de missatges o idees; i Mingote considera la vinyeta d’actualitat més propera al document que a l’obra d’art.
La intenció de l'humor gràfic és aportar una reflexió desenfadada, una visió crítica o satírica –a voltes tendre, d'altres ferotge– de la realitat. El llenguatge gràfic fa més potent el missatge que es vol transmetre, ja que la metàfora visual, l'alegoría, la metonímia gràfica o els doble sentits que ha d'acabar desllorigant el lector (la feina de l'humorista l'ha de completar el lector amb la seva interpretació i comprensió), doten de profunditat intel.lectual l'acudit El missatge icònic i el missatge literari no només se sumen, si no que es multipliquen.
Tota aquesta disquisició, per acabar a venir a dir que la majoria d'acudits, independentment de les abismals diferències en estil, qualitat i intenció, la majoria de l'humor gràfic que es fa i s'ha fet al món, utilitza els mateixos paràmetres gràfics. Vull dir que per fer humor gràfic, la part "gràfica" es mou per un camí (o autopista) molt marcada; pocs professionals de l'humor fan servir iconografies completament allunyades del llenguatge que s'ha emprat tradicionalment per a l'humor gràfic. És clar que quan algun humorista fa servir llenguatges artístics per fer humor, ningú li fa cas, i en canvi, quan algun artista fa servir l'humor com a llenguatge de les seves creacions, tothom bada la boca...
Però bé, anem al gra. Tenim clar que dels dibuixets i acudits que fan servir el llenguatge icònic tradicional (el món dels ninots, dels personatges caricaturescos del dibuix exagerat o sintetitzat), son el que anomenem humor gràfic. Després hi ha una sèrie d'obres satíriques i humorístiques que utilitzen el propi grafisme com a material per fabricar l'humor. Per tant, quan determinats elements gràfics passen a convertir-se en part fonamental de l'obra humorística, crec que podem parlar d'humor supergràfic. És una paraula que m'acabo d'inventar i que fa molta patxoca, oi?
El camp de l'humor supergràfic és vast, vastíssim. I inexplorat. Un dels recursos més utilitzats és la manipulació de logos ja existents per crear un efecte humorístic. Els logotips de les grans marques estan tan arrelats al nostre subconscient, que som capaços de detectar aquestes modificacions i interpretar-ne el significat satíric. La majoria de revistes d'humor han practicat en alguna secció la incorporació d'aquest recurs, (ho he vist al Mad, a Por Favor, a El Jueves, i també ho féiem –sobretot ho feia en Néstor– a El Burladero) però encara no conec cap humorista que s'hi hagi especialitzat i s'hi dediqui sistemàticament.
Una de les obres paradigmàtiques del què jo considero humor supergràfic, son les obres de Ziraldo aplegades en diversos volums: Marcas nada patentes, My friend Groucho and other marks, Trademarks... En aquestes obres, que son definicions o caricatures a partir d'elements tipogràfics, els símbols gràfics, lleugerament modificats prenen un nou sentit, obert a noves interpretacions, on hi reconeixem conceptes i personatges.
Una utilització similar del símbol gràfic com a material humorístic a partir de diverses modificacions, és el que trobem a "Vida sexual insana", l'epíleg del llibre La Perichistoria, de Jaume Perich (Punch, 1975). Aquí, els símbols masculí i femení son manipulats per tal d'aconseguir efectes humorístics devastadors. Perich, però, integra el tractament dels símbols en un dibuix amb un ninotet, per tal d'apropar-se a l'estil de l'acudit tradicional.
Un altre cas evident d'humor supergràfic podria ser el que Roger Price va batejar amb el nom de Droodles. Es tracta de petits dibuixos sense ordre ni concert aparent –gargots, ratlles, punts i línies–, que prenen sentit quan hom en coneix el títol. Aquí, l'efecte humorístic va completament lligat a la distància entre el dibuix sense sentit i la seva significació, pel que el concepte d'humor supergràfic hi encaixa perfectament. Price va arribar a dibuixar amb un "droodle" la coberta del disc de Frank Zappa Ship Arriving Too Late to Save a Drowning Witch (1982). Un recull ben interessant d'aquests dibuixos (per dir-ne d'alguna manera) apareix al Droodles: The Classic Collection (Tallfellow press, 2000), i val a dir que al nostre país, en Manel Fontdevila afrontà a base d'enginyosos "droodles" la seva pàgina en el número de la revista El Jueves dedicat a fer caricatures de Mahoma.
A l'antítesi d'aquesta manera de fer humor, però també en el grup dels supergràfics, hi poso les Frases al cuadrado de Marín Favelis. L'humor de Favelis, habitualment juga amb els girs del llenguatge, i el grafisme és un suport estètic moltes vegades gratuït. En les frases al cuadrado, ja elimina completament els ninotets (tornem a Perich, ja que ell feia el mateix amb els seus aforismes d'Autopista, Nacional II o Notícias del Quinto Canal). Favelis, però no vol renunciar al grafisme i dota les frases d'una estructura visual. Les paraules s'estrenyen o s'allarguen per encabir-se dins d'una forma concreta, que és tan gratuïta com si hi hagués dibuixat un personatge que la recita, però que dota el conjunt d'una intenció d'encabir-se en un gènere on allò icònic i visual tè importància. No podem parlar d'humor gràfic, per tant deu ser humor supergràfic.
Un altre cas podrien ser les caricatures de Noma Bar. El llibre Guess Who (MBP, 2007) n'aplega un bon recull. El sistema per fabricar-les ve a ser fer amb elements tipogràfics el mateix que Hanoch Piven fa amb objectes. El resultat és interessant, ja que els recursos gràfics utilitzats com a eina per fer cognoscible un personatge, sumen el seu significat a la imatge, a banda d'aportar una refinada estètica a les icones resultants.
Finalment, apuntar que molts dels que fem humor gràfic utilitzem sovint recursos supergràfics per confegir els nostres acudits. Una de les grans armes del dibuix satíric és aquesta capacitat de transgressió en el missatge, però també en l'estètica. Saltar-se les convencions gràfiques per tal d'aconseguir efectes humorístics és el nostre pa de cada dia.Però encara són pocs els que practiquen l'humor supergràfic de forma deliberada i sistemàtica. Tot arribarà.
©Ziraldo
©Jaume Perich
©Roger Price
©Martín Favelis
©Noma Baar
El humor gráfico en la prensa del franquismo
(Barcelona: Mitre, 1987) que exime al chiste de la necesidad de hacer reír, pues dice que el chiste gráfico "es un juego con ideas expresado mediante dibujos, con o sin la ayuda de palabras ". Años antes, Junceda en su Assaig sobre l'humorisme gràfic
(Barcelona: Institut Català de les Arts del Llibre, 1936), certifica la proximidad entre los humoristas gráficos y los poetas; el dibujante Máximo califica el humor gráfico de género literario; Perich considera el género como un medio que le permite expresar una serie de mensajes o ideas, y Mingote considera la viñeta de actualidad más cercana al documento que obra de arte. La intención del humor gráfico es aportar una reflexión desenfadada, una visión crítica o satírica –a veces tierno, otras feroz– de la realidad. El lenguaje gráfico hace más potente el mensaje que se quiere transmitir, ya que la metáfora visual, la alegoría, la metonimia gráfica o los doble sentidos que el lector debe terminar resolviendo (el trabajo del humorista debe completarlo el lector con su interpretación y comprensión), dotan de profundidad intelectual al chiste. El mensaje icónico y el mensaje literario no sólo se suman, sino que multiplican sus efectos.
Toda esta disquisición, para venir a decir que la mayoría de chistes –independientemente de las abismales diferencias en estilo, calidad e intención–, la mayoría del humor gráfico que se hace y se ha hecho en el mundo, utiliza los mismos parámetros gráficos. Quiero decir que para hacer humor gráfico, la parte "gráfica" se mueve por un camino (o autopista) muy marcada; pocos dibujantes de humor utilizan iconografías completamente alejadas del lenguaje que se ha utilizado tradicionalmente para el humor gráfico. Claro que cuando algún humorista utiliza lenguajes artísticos para hacer humor, nadie le hace caso, y en cambio, cuando algún artista utiliza el humor como herramienta en sus creaciones, la crítica aplaude...
Pero bien, vayamos al grano. Tenemos claro que los dibujitos y chistes que utilizan el lenguaje icónico tradicional (el mundo de los garabatos, los personajes caricaturescos del dibujo exagerado o sintetizado), son lo que llamamos humor gráfico. Después hay una serie de obras satíricas y humorísticas que utilizan el propio grafismo como material para fabricar el humor. Por tanto, cuando determinados elementos gráficos pasan a convertirse en parte fundamental de la obra humorística, creo que podemos hablar de humor supergráfico. Es una palabra que me acabo de inventar y que suena bien, ¿verdad?
El campo del humor supergráfico es vasto, vastísimo. E inexplorado. Uno de los recursos más utilizados es la manipulación de logos ya existentes para crear un efecto humorístico. Los logotipos de las grandes marcas están tan arraigados en nuestro subconsciente, que somos capaces de detectar estas modificaciones e interpretar su significado satírico. La mayoría de revistas de humor han practicado en alguna sección la incorporación de este recurso, (lo he visto en Mad
, en Por Favor
, en El Jueves
, y también lo hacíamos –sobre todo, Néstor era elq ue lo hacía– en El Burladero
) pero aún no conozco ningún humorista que se haya especializado y se dedique a esto sistemáticamente.
Una de las obras paradigmáticas de lo que yo considero humor supergráfico, son las obras de Ziraldo reunidas en varios volúmenes: Marcas nada patentes, My friend Groucho and other marks, Trademarks
... En estas obras, que son definiciones o caricaturas a partir de elementos tipográficos, los símbolos, ligeramente modificados toman un nuevo sentido, abierto a nuevas interpretaciones, donde reconocemos fácilemente conceptos y personajes. Ziraldo realiza hallazgos sorprendentes y finísimos.
Una utilización similar del símbolo gráfico como material humorístico a partir de diversas modificaciones, es el que encontramos en "Vida sexual insana", el epílogo del libro La Perichistoria
, de Jaume Perich (Punch, 1975). Aquí, los símbolos masculino y femenino son manipulados para lograr efectos humorísticos devastadores. Perich, sin embargo, integra el tratamiento de los símbolos en un dibujo con un muñequitos para acercarse a el estilo del chiste tradicional.
Otro caso evidente de humor supergráfico podría ser lo que Roger Price bautizó con el nombre de Droodles. Se trata de pequeños dibujos sin orden ni concierto aparente –garabatos, rayas, puntos y líneas–, que toman sentido cuando se conoce el título. Aquí, el efecto humorístico va completamente ligado a la distancia entre el dibujo sin sentido y su significación, por lo que el concepto de humor supergráfico encaja perfectamente para englogar esta manera de hacer humor. Price llegó a dibujar con un "droodle" la cubierta del disco de Frank Zappa Ship Arriving Too Late to Save a Drowning Witch
(1982). Una recopilación muy interesante de estos dibujos (por lamarlos de alguna manera) aparece en el libro Droodles: The Classic Collection
(Tallfellow press, 2000), y vale decir que en nuestro país, Manel Fontdevila afrontó a base de ingeniosos "droodles" su página en el número de la revista El Jueves
dedicado a hacer caricaturas de Mahoma.
En la antítesis de esta manera de hacer humor, pero también en el grupo de los supergráficos, pongo las Frases al cuadrado
de Marín Favelis. El humor de Favelis, habitualmente juega con los giros del lenguaje y el grafismo es un soporte estético muchas veces gratuito. En las frases al cuadrado, ya eliminar completamente los muñequitos (volvemos a Perich, ya que él hacía lo mismo con sus aforismos de Autopista, Nacional II o Notícias del Quinto Canal), aunque no quiere renunciar al grafismo y dota las frases de una estructura visual. Las palabras se aprietan o se alargan para estructurarse en una forma concreta (cuadrada), que es tan gratuita como si hubiera dibujado un personaje que la recita, pero que dota al conjunto de una intención de mantenerse en un género donde lo icónico y visual tiene importancia. No podemos hablar de humor gráfico, por lo tanto debe ser humor supergráfico. ¿No?
Otro caso podrían ser las caricaturas de Noma Bar. El libro Guess Who
(MBP, 2007) recoge una buena muestra. Su sistema para fabricarlas consiste en hacer con elementos tipográficos lo mismo que Hanoch Piven hace en sus caricaturas con objetos variados. El resultado es de lo más interesante, ya que los recursos gráficos utilizados como herramienta para hacer cognoscible un personaje, suman su significado a la imagen, aparte de aportar una refinada estética a los iconos resultantes.
Finalmente, apuntó que muchos de los que hacemos humor gráfico utilizamos a menudo recursos supergráficos para confeccionar nuestros chistes. Una de las grandes armas del dibujo satírico es esa capacidad de transgresión en el mensaje, pero también en la estética. Por lo tanto, el saltarse las convenciones gráficas para construír una imagen humorística es el nuesto pan de cada día. Pero aún son pocos los que practican el humor supergráfico de forma deliberada y sistemática. Todo llegará.
En el Salón de Plenos del Ayuntamiento
La delegación portuguesa con Marçal
Foto de família en el Carmen de la Victoria
De tapeteo, con Miguel Angel Alejo presidiendo la mesa.
Un equipo de futbol sala en el patio del Ayuntamiento...
Osvaldo perpetrando su conferencia.
6
comments
.jpg)
.jpg)
